Les xiquetes

Gandia cridava com les xiquetes
que cridaven al meu col·legi.

Gandia plora com elles,
amb la certesa
d’aquelles xiquetes que m’agradaven.

Jo m’enamorava de tu
quan cridaves boja
als patis, als parcs,
als llits, als taüts.

Anuncis

Et faré dinars

Per tu faré els plats més meravellosos,
plats d’arròs i mandonguilles, carn al forn,
mai et faré esclata-sangs, mai plats que no t’agraden,
et faré paella sense tantes bajoquetes perquè sé
que t’agrada la inexplicable reductibilitat
i la mirada circular del gust únic.
Faré també altres arrossos que sé fer,
i els plats de pasta amb tomaca, carn i verduretes,
dinars que vaig aprendre per tu a València i a Roma
aquelles vesprades després de tantes mirades al nostre llit.
El joc de fer-te menjar és també una doctrina del joc:
fer-te l’estima propera des d’una cosa entre totes les coses
fins als llavis tendres, que pronuncien el meu nom
allà en els camps de la Manxa, fora del somni

Jo supose que els records que jo recorde
Són els meus records,
I que els records que no recorde,
la més vasta serralada de la ment,
tenen amb la mort alguna cosa a vore.

A la vida així em dedique a fer versos
sobre les coses que veig quan vaig en bici
i que sé que mai podré recordar com elles són.
Totes les canyes d’una marjal
Totes les cendres i cigarrets
Totes les intencions dels versos d’ahir
Coses que tinc dins i que tornen de nit.

Ve la qüestió del meu poble i dels meus amics
Amb qui també recorde coses.
Eixes, eixes coses que tenen a vore, també…

#poesia #poesiaenvalencia #joandeusa

La nostra filla

En la teua distància he trobat com es trenquen els cors del full encara buit.
En la teua tendresa comprenc l’inestable sospir del llapis sobre aquest que he dit ara,
i, al record de les teues paraules sobre el xiquet que sóc jo, et busque,
com ho fan les cireretes roges amb l’òrbita normal de qualsevol estrela,
i la poesia, que ha de tindre l’agulla preparada per cosir la nostra filla,
la nostra filla, que li diuen Ferida, cada volta més redona, i més propera,
la de les puntes gastades per l’estima, la trista picoreta que recorre amb el seu dit
una caixeta implacable, que quan queda oberta deixa llegible el seu missatge,
el destí.

La meua veritat

No renunciaré a tu com es renuncia a les meravelles,
no.
Al vidre que cau del cel sense trencar-se en màgia
no renunciaré.
Monstre d’amor li diuen a la meua estima per tu i al teu buit.
Ets dona, i jo sols un tros de tu,
un tros d’espill que camina en les vores del món.
Sense esperança, però, em diuen tristor
i no tinc cap intenció de perdre’t,
perquè tu ets la meua veritat, una veritat que
com el perquè de totes les coses, roman fora de mi,
com les VERITATS DEL TEMPS I DEL MÓN.

Estiu a Barcelona

T’he sentit fer-li carícies al sòl de Sant Agustí?
Ets tu, que vens a dir-me alguna cosa?
Òbric la finestra a mitja nit, entra l’horrible calitja de la ciutat i recorde València.
Pense en cireres, un arbre dalt de l’altiplà,
immensitat de carrers, immensitat del jocs, de joguets, la paraula budell,
immensitat de pols, mancança de feina, immensitat de poetes i càstigs,
eines, cadires trencades i mobles abandonats,
immensitat d’humitat, absoluta mancança d’aire,
la mort de Salvador Iborra, poeta de l’Horta Nord de València,
o potser de l’Horta Sud, poeta de l’Horta, llaurador,
guanyador de premis literaris en valencià, mestre a Terrassa,
mestre a Matadepera, Salvador Iborra assassinat a Barcelona, a Ciutat Vella.
Oh pols, oh peixos pudents i budells, oh elements naturals,
Immensitat d’insectes als records meus de carrer Urgell, al barri de Sant Antoni.
Immensitat d’insectes morts, sobreviscuts, ous, ous! Herbívors.
Immensitat de verí, d’adéus.