“No demanem diners. Demanem una identitat digna”

Sabeu que Saforíssims Societat Literària ha aconseguit que l’Ajuntament de Gandia es comprometa a celebrar cada any el dia 3 de març per honor al poeta Ausiàs March? Sabeu que hem aconseguit que es comprometen a col·locar una placa davant de la casa on se suposa que va viure, al carrer major?

Una placa, almenys.

Moltes vegades m’he preguntat: com és possible que algú ho sabera i que no estiguera indicat abans? On és la casa-museu Ausiàs March de Gandia? On el Museu Joanot Martorell? Com és possible que no es faça res amb els ossos que s’han descobert a Sant Jeroni de Cotalba? Els ossos de Peirona March i Isabel Martorell, esposa de March i germana de Joanot? Per què ningú no diu res? Perquè segueixen podrint-se allà? Per què mai ningú no sap res?

La nostra ciutat no ha aconseguit identificar-se.
Ni amb el que és, ni amb el que no és. Tot el món entén per què quan va a Alcalà d’Henares, Oriola o Praga, tenen Cervantes, Miguel Hernández i Kafka com elements vertebradors de la cultura urbana. Perquè això els identifica.

La identitat és allò que en comptes de ser no-res és -o fa ser- alguna cosa.

A aquestes ciutats que esmente la literatura té un paper fora de les pàgines, i plena de sentit una consigna: aturar un poc més la tempesta de temps que esborra totes les coses, el clam que diu “no volem ser oblidats”, ” resistim encara una miqueta més, abans de ser engolits per més apartaments de formigó”.

Qui no té identitat és per què li l’han extirpada.

Amb què ens identifiquen? Amb un turisme madrileny i amb un programa de la MTV que va enfonsar la nostra identitat a un pou de merda.

No demanem diners, demanem una identitat digna.

Els 4 poetes de l’Apocalipsi

per a Juma B. Barratxina

 

Quatre poetes de poble ixen a fer fotos per torbar-se.
Un captura una muntanya,
Un altre un teuladí que beu d’un toll,
Mentre els dos darrers fotografien núvols amb formes de persona.
Quatre poetes a l’atur busquen una feina.
Al primer li endollen un despatx,
El segon és contractat a mercadona,
El tercer i el quart es comboien
I atraquen una joieria de Gandia.
Quatre poetes precaris es queden confinats a un pis menut,
Un escriu sobre un amor infantil,
Un altre fa sonets nacionalistes,
I els dos darrers els plagien els poemes
del xiquet, la misogínia i la bandera.
Quatre poetes menors es presenten a un premi literari,
El primer queda segon,
El segon queda tercer
El tercer reb una menció
I el quart aplaudeix la guanyadora
Amb èmfasi absolut.
Quatre poetes malalts acaben a un hospital,
El primer amb la famosa COVID.
El segon té un càncer de pulmons,
El tercer pateix de claustrofòbia,
I el quart té una ferida de punyal en el costat.
Quatre poetes alcohòlics entren en un bar
I demanen cassalla, cervesa, vodka i ginebra.
Es queden mirant-se a la barra mentre riuen,
Perquè no recorden un vers digne per brindar.
Quatre poetes oblidats es desperten al cementeri.
El primer fantasma es deprimeix i es dona ala beguda,
El segon va una llibreria i ho constata,
El tercer s’enamora i forma una família.
El quart, com sempre, escriu el seu darrer poema.

A març March

 

Hui tinc una recomanació mil·lenial, ja que s’acosta la data de la mort d’Ausiàs March (3 de març, 1459).
És probable que sols siga jo qui ha fet totes les visualitzacions d’aquesta conferència. Disfrute moltíssim quan isc a caminar, o a córrer, o quan agafe la bicicleta, i escolte bones xarrades sobre escriptors que m’agraden. Si algú em veu per ahí amb auriculars, no tinga dubte que aniré escoltant la veu d’algú que em parla de poesia, de literatura, o d’alguna cosa de l’estil. Em sé converses de memòria, reflexions, poemes, títols, gràcies a aquest hàbit. Tinc plena la memòria del mòbil d’hores i hores de Borges, Martorell, Pla, Onetti, Bolaño, Estellés (lo poquet que hi ha), etc. És un vici real que tinc des que es podia fer això als primers mòbils, quan anava al batxillerat. La gravació de la que vos voldria parlar hui, és sobre Ausiàs March. Que es puga trobar, hi ha poc material auditiu interessant sobre March. Un d’aquests encara existeix per la incomprensible fortuna, o pel destí, i és gràcies a que amb molta sabiduria algú va gravar Ferran Garcia-oliver al Centre Cultural Castellut. Ací, Ferran, que sap moltíssimes coses sobre Ausiàs March, i que té un domini brutal de la paraula, acosta la figura de March d’una manera interessant i senzilla, per a tot el món. Açò té un valor didàctic molt important. Vos recomane que l’escolteu detingudament i que si podeu, descarregueu la conferència del YouTube (si no sabeu com es fa em podeu preguntar) per escoltar-la en qualssevol moment, en qualsevol passeig, o activitat, perquè paga moltíssim la pena.

L’arquitecte a Gandia

2018, foto a Mallorca, feta hores abans de separar-nos al primer Salvador Iborra.

 

Laia Maldonado i jo ens vam conèixer a la tardor del 2018, en unes circumstàncies peculiars. Els dos érem finalistes d’un premi per a joves poetes que convoca l’AELC, i que porta 14 finalistes d’un certamen de poesia a conviure uns quants dies a una casa, on hi ha activitats literàries, beguda, bona companyia i tal. Una de les coses interessants d’aquelles convivències de poetes joves és que, quan arriben a la casa, no saben qui ha guanyat el premi, com en OT, o qualsevol cosa d’aquestes. Aleshores, es creen una sèrie de vincles i una atmosfera molt forta de tensió artística (siga el que siga això). Recorde que aquells dies d’Olot i de Mallorca beguérem molt d’alcohol. O eixa impressió vaig traure jo. Potser era jo soles qui bevia. Recorde beure Xesc Alemany, recorde beure  Carla Fajardo. Jo no passava, llavors, un bon moment a nivell literari, és a dir, a nivell vital. De fet, tinc un record nefast d’entrar un lavabo, sense trobar-me bé, de vesprada, molt malament, crec que amb intenció de vomitar, i vore la pobra Laia Maldonado que anava a dutxar-se, dient-me «no et preocupes Joan…». Quina barbaritat. Jo proposaria pel Salvador Iborra 2020 que ficaren càmeres, i que feren un programa de telebasura en pla pancatalanista a À Punt, IB3 i TV3, amb el Salvador Iborra com a vehicle conductor. Ho tindria tot: alcohol, converses cutres, feelings, embolics, gelosia, odis, enveges, amor, (jo sexe no en vaig vore, però ves a saber). I obriria les bases reals per la creació d’un pais. Recorde vore arribar Laia al moment de recitar els seus poemes. Jo sóc un pèssim recitador. Tampoc no m’agrada recitar ni escoltar recitar poesia a la manera convencional. M’agrada alguna cosa, però en general en soc escèptic. Aleshores aparegué Laia, amb les seues sabates gegants i el seu aspecte de seguretat. Tot el món començà a aplaudir. Jo em vaig apropar la botella de vi als llavis tremolant pel meu torn. Jo em sent poeta, més que ningú, però Laia semblava feta per tindre totes les cartes al món de la poesia, (de fet les té, això em fa molt feliç), i jo, en canvi, crec que estic fet per ser un d’aquells poetes menors, que van al costat d’aquesta gent. M’agradaria ser un d’aquells que els cau una fletxa quan porten ja setmanes de batalla. Tampoc té molta importància. La batalla (això mateix!) és la mateixa. 

Crec, com vaig parlar no fa molt amb la Marta Vilardell, que un dia, a més de consolidar-se com una poeta interessant i que podrà generar alguna cosmovisió sobre ulls de poetes futurs, Laia Maldonado serà una gran editora de poesia, o dirigirà alguna moguda xunga a nivell literari, és a dir, crec que serà un personatge a tindre en compte. Pel moment, ha guanyat el premi Ventura Ametler amb els poemes del 2018 que li vaig escoltar dir i que componen el llibre de “L’Arquitecte”, plena de seny, a aquelles convivències d’Olot. Poemes que el divendres dia 28 de febrer prodré presentar a la llibreria Ambra de Gandia en el context de les Jornades Literàries #PoètikaSaforaui. Aquesta presentació precedirà el recital on llegirem poemes a la nit, al local de Ca Saforaui (c/ 9 d’octubre 39, Gandia), en companyia d’altres poetes com ara Cristina Girona, Chantal Poch, Esther Climent, Mazella, Verónica Pérez, Enric Agost, Alba Palau o Mireia Casanyes (entre d’altres que hi poden arribar al casal de Ca Saforaui sense esperar-nos-ho), els quals hauran arribat des de llocs com Lleida, Barcelona, Castelló, Mataró o Tarragona, per participar d’aquest esdeveniment.

Tinc gana de retrobar-me amb la Laia. Que em conte notícies de Barcelona, del Xavi Mas, del meu Mig-amich: Adrián Salcedo, de com va movent-se la ciutat des que me’n vaig anar amb intenció de no tornar mai, de com està des que vaig tornar i me’n vaig tornar a anar, quan celebràrem la notícia del Premi Alzira. Ella arribarà a Gandia, potser amb la benvolguda Mazella, agafades del braç. Jure que Gandia sempre tindrà les portes obertes per aquestes animetes.

3 copes de cervesa/ homenatge a 3 poetes: Escrivà, Roig i Gregori.

 

 

MARIA JOSEP ESCRIVÀ

 

poema en commemoració a la darrera edició del seu poemari
SERENA BARCA, de la noble editorial dels bucaners, i en saber
de l’índex de lectura dels valencians dels Valencians.

Potser et pareix
Que diré una animalada.
Però m’has de creure si et dic
Deixa este poema,
Ves-te’n, i obri
Per qualsevol pàgina
Les fulles de l’herba
El romanços vells castellans
O un el llibre de March.
Què passa Joanet?
Per què toques hui
Esta flauta trista.
No ho sé, és un dia de ponent.
Estos dies m’afecten,
Suponc que dic això
Perquè considere que soc el pitjor
De tots els poetes.
Ho dic amb sinceritat
No perquè ara em digues que valc.
No valc res, cosidere
Que he de servir per a tu
Com a Gandia per exemple ho fa
El noble pont de la Fira
Un camí roig i d’esperança
Cap a l’alegria.
La referència
És molt clara:
Abandona’m,
Passa als altres que
Et mereixes, lectora,
Per exemple, passa
A eixe llibre bonic
De Maria Josep Escrivà
Que és una poeta del Grau,
Que és una bona poeta.
He de dir que ella
(Com també li passa a Àngels Gregori,
Com no li passa a Josep Lluís Roig)
Maria Josep
S’assembla a la seua obra.
D’alguna manera
Sempre està quan la necessites.
En la “vida real”, però
He rigut molt
Xarrant amb Maria Josep
I ens hem contat
Casos estrambòtics
Encàrrecs i acudits
Després de te, d’olleta,
de copes de cervesa….
M’ho he passat bé, moltes vesprades
Xarrant amb ella per telèfon.
Però, a pesar d’això
Sempre pense que hi ha
Una certa pena
Travessant la seua obra.
I em sap greu.
No li ho he preguntat mai.
Potser perquè eixes coses no
Es poden preguntar.
És eixa, l’ala d’aigua
Feble, des d’on ella pot mirar
Com collons succeïx tot això
Que passa, bé o malament
A la vida del que és invisible
I que pot mantenir ferma
La nostra poesia.
Crec que la poesia social
Naix d’una valentia així, o
D’una pena així…

Jo et diria, si no
Ho has fet encara,
Abandona este poema
Perquè crec que acaben
De reeditar un llibre d’ella,
Et diria que fores a una llibreria
Ves-hi,
Ací hi ha bones llibreries
Bones llibreteres, que tenen
Llibres de Maria Josep,
Ves-hi,
I pregunta per
On han deixat eixes barquetes
Serenes.

 

UN POEMA DE  LA CLASSE PROBLEMA

                                             Per a Josep Lluís Roig

Un poema de la classe problema
em va portar a una resposta irreductible.
Això em va fer abandonar camins essencials,
vaig engreixar i vaig dur una mala vida;
sóc salvatge i els metges em vigilen.
Ara, hui mateix, estic perdut
    entre la boira.
M’esforce molt, em concentre en els punys,
intente sempre ser sincer, i exercitar-me en
l’art de boxejar amb estil i elegància.
Un poema de la classe problema
m’ha fet reduir este amor
i deixar els costums dels meus pares;
he deixat de llegir molts llibres,
sóc deixeble de mestres indiferents
de taxistes. Tinc un mestre
que viu a prop i que em porta a València
i que em torna a Gandia.
Ell no escriu poemes de la classe problema
sinó circumstàncies terribles ocorregudes
en selves de tomaqueres.
Ell em recomana concursos de poesia,
«estic cec i sóc vulnerable a una malaltia»
pense mentre conduïx i parla, com
un abisme llunyà.
Ell em convida al dinar
em convida a copes de cervesa; li dec diners. Ara, però,
escric un poema de la classe problema
on li done les gràcies.
Prompte me n’hauré d’anar molt lluny
i el meu mestre seguirà amb l’antiga professió
d’escriure quan es torna de treballar,
prop de la dona, de la impressora i del gos.
Escric açò perquè li agraïsc una certa teoria
que acabe, amistosament,
amb aquella situació problemàtica
dels llirs entre els cards,
de la gasolina traduïda en motors.

 

ÀNGELS GREGORI
He llegit tots els teus llibres
Els he llegit esperant a la porta del cinema
A la platja, a lavabo, nu, sota la manta.
Els he llegit al meu apartament,
Estàs barrejada amb Sòcrates i amb Catul,
Eliot i Roig, Rothkovic i Marçal.
A sota veig com et mira Corella
Com et veu Sant Agustí.
Putos pervertits. Però la veritat és
Que em sembla divertit
Que et digues Àngels.
Crec que sols de tu ho he llegit tot.
Ho he llegit mentre treballava.
Sense voler, he hagut de comprar tots els teus volums
I no sé per què. He pensat molt en els teus llibres
Inclús he pensat en ells en els millors moments
que poden haver-hi en una cuina i en un llit.
Però, en realitat, mai he pensat en tu,
No he considerat mai la sorpresa de vore una veu,
Vore-la amb cos, com una forma de vida
Humana, com un estudi botànic, bacteriològic.
I llavors, ahir.
Ahir et vaig trobar en el teatre, al costat del meu mestre.
Potser també és el teu mestre.
No t’imaginava amb els cabells tan vermells.
M’has dit que t’havia agradat molt el meu llibre
Que també t’havia agradat la meua veu.
Crec que la meua veu no tindrà un estudi botànic,
Sinó químic, o potser dermatològic.
També, m’has dit que hauria de canviar-li el títol al meu llibre,
I m’has citat a Coleridge,
Com si em conegures de tota la vida,
Com si haguérem escrit junts, molts versos, i haguerem fet junts
Plans de batalla, cerveses, paella, el camí que va pels horts des d’Oliva
Fins Gandia.
Les llums del teatre, llavors, s’apagaren,
Com en aquell poema, de Jaime Gil de Biedma.
El meu mestre estava en silenci mentre jo li feia broma.
I sols quedava la teua veu.
La teua veu, en canvi, era com tu,
Com quan hem parlat, moltes vesprades
Amb moltes cerveses imaginàries,
Era com jo ja et coneixia,
Literatura.
Literària.

Gandia Poetry Spam

Aquest és un article que vaig escriure quan el concepte de #PoetrySpam sols era una cosa que la meua ment maquinava i que no tenia res a vore amb la revista que avui coneixem. La meravellosa Caràcters me’l va publicar i conte l’experiència d’un recital estranyíssim que va tindre lloc a Gandia l’any passat i que el proper mes de febrer segurament tornarem a repetir.

GANDIA POETRY SPAM, JOAN DEUSA

El plor dels samarucs

Poema guardonat pel premi Pare Miret de Beniopa.

 

Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.

 

 

Poetry Spam, revista de poesia

Fa bon estar aquesta nit. Com aquelles nits que quasi són estiu i som encara part de primavera. Quan el cos em diu, estic bé, dóna’m canya. I he pensat en la revista que alguns poetes cabrons i cabrones tenim entre mans. Tinc la impressió de què tot anirà molt bé amb aquesta revista. Una sensació que havia perdut feia uns mesos i que ara sent en un moment com un petit raig.
No un raig atmosfèric que tot el món pot vore. Sinó, un raig intern que passa dins un túnel d’electricitat que de vegades perd el corrent intern i queda com petrificat. I que funciona durant els anys, com un curtcircuit. I que, també, és la literatura en llengua catalana, diria jo.
Hi ha literatures que han tingut una tempesta visible des de lluny, d’aquelles que ixen en les notícies de molts noticiaris nacionals. No és així en la nostra, diria, la nostra literatura, en la que no hem guanyat encara, ni el més petit espasme de curtcircuit, els actuals poetes menors de Lleida, de Gandia, de Matadepera.
He conegut una considerable quantitat de poetes aquest any. Poetes que de cap manera em meresc, i que en algunes coses es pareixen a mi. Alguns són joves, altres menys joves, però joves, i que es deprimeixen i que beuen cervesa, una cervesa roïníssima en alguns casos. Altres prenen coses molt pitjors, infinitament pitjors diria. I que no moriran al cap de cinquanta anys veient el que ha sigut la seua vida. Moriran abans,perquè fan servir massa vida en la quotidianitat. És una cosa trista i noble. Però més trista que noble.
Poetry Spam, la revista de treballadores precàries i desocupades compta amb un equip estrany i acostumat a patir les inclemències atmosfèriques. I que no sap, ben bé, el funcionament intern de la direcció literària actual, però que ha conegut molts d’aquests joves que consumeixen hamburgueses i cervesa, i tota mena d’aliments prefabricats que farien estirar-se literalment els cabells a molts dels seus contemporanis. Una revista literària, una revista literària en Internet, és un instrument molt patètic, i més encara quan està fet pels individus que acabe d’esmentar. És com una pistola que es carrega amb olives, com en aquell videoclip de Rosalía, o una mà electrònica que subjecta una pistola de joguet, amb una bala enverinada, també.
A pesar de tot, tinc una bona sensació. Potser és perquè encara em considere una persona jove i la manca d’experiència em fa no pensar en la futilitat de totes les coses del meu àmbit. Però, en fi, m’és tot igual. Em referisc als diners, i a la posició social, la qual seria una infàmia pensar en qualsevol literatura. Això és el que, el dia de hui, mentre ultimem la selecció de poemes per al primer número, pense. Assegut a una terrassa, amb una cervesa roïníssima, pensant, en molts dels meus amics i amigues, que m’escriuen amb els millors propòsits,mentre pense en els oratges fastigosos d’aquest estiu vinent, abans que comence la batalla de spam.

Deixem-ho tot novament, encara que sapiguem que no valdrà per a res

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.