Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.
La piscina
Joan Deusa 