Poetry Spam, revista de poesia

Fa bon estar aquesta nit. Com aquelles nits que quasi són estiu i som encara part de primavera. Quan el cos em diu, estic bé, dóna’m canya. I he pensat en la revista que alguns poetes cabrons i cabrones tenim entre mans. Tinc la impressió de què tot anirà molt bé amb aquesta revista. Una sensació que havia perdut feia uns mesos i que ara sent en un moment com un petit raig.
No un raig atmosfèric que tot el món pot vore. Sinó, un raig intern que passa dins un túnel d’electricitat que de vegades perd el corrent intern i queda com petrificat. I que funciona durant els anys, com un curtcircuit. I que, també, és la literatura en llengua catalana, diria jo.
Hi ha literatures que han tingut una tempesta visible des de lluny, d’aquelles que ixen en les notícies de molts noticiaris nacionals. No és així en la nostra, diria, la nostra literatura, en la que no hem guanyat encara, ni el més petit espasme de curtcircuit, els actuals poetes menors de Lleida, de Gandia, de Matadepera.
He conegut una considerable quantitat de poetes aquest any. Poetes que de cap manera em meresc, i que en algunes coses es pareixen a mi. Alguns són joves, altres menys joves, però joves, i que es deprimeixen i que beuen cervesa, una cervesa roïníssima en alguns casos. Altres prenen coses molt pitjors, infinitament pitjors diria. I que no moriran al cap de cinquanta anys veient el que ha sigut la seua vida. Moriran abans,perquè fan servir massa vida en la quotidianitat. És una cosa trista i noble. Però més trista que noble.
Poetry Spam, la revista de treballadores precàries i desocupades compta amb un equip estrany i acostumat a patir les inclemències atmosfèriques. I que no sap, ben bé, el funcionament intern de la direcció literària actual, però que ha conegut molts d’aquests joves que consumeixen hamburgueses i cervesa, i tota mena d’aliments prefabricats que farien estirar-se literalment els cabells a molts dels seus contemporanis. Una revista literària, una revista literària en Internet, és un instrument molt patètic, i més encara quan està fet pels individus que acabe d’esmentar. És com una pistola que es carrega amb olives, com en aquell videoclip de Rosalía, o una mà electrònica que subjecta una pistola de joguet, amb una bala enverinada, també.
A pesar de tot, tinc una bona sensació. Potser és perquè encara em considere una persona jove i la manca d’experiència em fa no pensar en la futilitat de totes les coses del meu àmbit. Però, en fi, m’és tot igual. Em referisc als diners, i a la posició social, la qual seria una infàmia pensar en qualsevol literatura. Això és el que, el dia de hui, mentre ultimem la selecció de poemes per al primer número, pense. Assegut a una terrassa, amb una cervesa roïníssima, pensant, en molts dels meus amics i amigues, que m’escriuen amb els millors propòsits,mentre pense en els oratges fastigosos d’aquest estiu vinent, abans que comence la batalla de spam.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s