3 copes de cervesa/ homenatge a 3 poetes: Escrivà, Roig i Gregori.

 

 

MARIA JOSEP ESCRIVÀ

 

poema en commemoració a la darrera edició del seu poemari
SERENA BARCA, de la noble editorial dels bucaners, i en saber
de l’índex de lectura dels valencians dels Valencians.

Potser et pareix
Que diré una animalada.
Però m’has de creure si et dic
Deixa este poema,
Ves-te’n, i obri
Per qualsevol pàgina
Les fulles de l’herba
El romanços vells castellans
O un el llibre de March.
Què passa Joanet?
Per què toques hui
Esta flauta trista.
No ho sé, és un dia de ponent.
Estos dies m’afecten,
Suponc que dic això
Perquè considere que soc el pitjor
De tots els poetes.
Ho dic amb sinceritat
No perquè ara em digues que valc.
No valc res, cosidere
Que he de servir per a tu
Com a Gandia per exemple ho fa
El noble pont de la Fira
Un camí roig i d’esperança
Cap a l’alegria.
La referència
És molt clara:
Abandona’m,
Passa als altres que
Et mereixes, lectora,
Per exemple, passa
A eixe llibre bonic
De Maria Josep Escrivà
Que és una poeta del Grau,
Que és una bona poeta.
He de dir que ella
(Com també li passa a Àngels Gregori,
Com no li passa a Josep Lluís Roig)
Maria Josep
S’assembla a la seua obra.
D’alguna manera
Sempre està quan la necessites.
En la “vida real”, però
He rigut molt
Xarrant amb Maria Josep
I ens hem contat
Casos estrambòtics
Encàrrecs i acudits
Després de te, d’olleta,
de copes de cervesa….
M’ho he passat bé, moltes vesprades
Xarrant amb ella per telèfon.
Però, a pesar d’això
Sempre pense que hi ha
Una certa pena
Travessant la seua obra.
I em sap greu.
No li ho he preguntat mai.
Potser perquè eixes coses no
Es poden preguntar.
És eixa, l’ala d’aigua
Feble, des d’on ella pot mirar
Com collons succeïx tot això
Que passa, bé o malament
A la vida del que és invisible
I que pot mantenir ferma
La nostra poesia.
Crec que la poesia social
Naix d’una valentia així, o
D’una pena així…

Jo et diria, si no
Ho has fet encara,
Abandona este poema
Perquè crec que acaben
De reeditar un llibre d’ella,
Et diria que fores a una llibreria
Ves-hi,
Ací hi ha bones llibreries
Bones llibreteres, que tenen
Llibres de Maria Josep,
Ves-hi,
I pregunta per
On han deixat eixes barquetes
Serenes.

 

UN POEMA DE  LA CLASSE PROBLEMA

                                             Per a Josep Lluís Roig

Un poema de la classe problema
em va portar a una resposta irreductible.
Això em va fer abandonar camins essencials,
vaig engreixar i vaig dur una mala vida;
sóc salvatge i els metges em vigilen.
Ara, hui mateix, estic perdut
    entre la boira.
M’esforce molt, em concentre en els punys,
intente sempre ser sincer, i exercitar-me en
l’art de boxejar amb estil i elegància.
Un poema de la classe problema
m’ha fet reduir este amor
i deixar els costums dels meus pares;
he deixat de llegir molts llibres,
sóc deixeble de mestres indiferents
de taxistes. Tinc un mestre
que viu a prop i que em porta a València
i que em torna a Gandia.
Ell no escriu poemes de la classe problema
sinó circumstàncies terribles ocorregudes
en selves de tomaqueres.
Ell em recomana concursos de poesia,
«estic cec i sóc vulnerable a una malaltia»
pense mentre conduïx i parla, com
un abisme llunyà.
Ell em convida al dinar
em convida a copes de cervesa; li dec diners. Ara, però,
escric un poema de la classe problema
on li done les gràcies.
Prompte me n’hauré d’anar molt lluny
i el meu mestre seguirà amb l’antiga professió
d’escriure quan es torna de treballar,
prop de la dona, de la impressora i del gos.
Escric açò perquè li agraïsc una certa teoria
que acabe, amistosament,
amb aquella situació problemàtica
dels llirs entre els cards,
de la gasolina traduïda en motors.

 

ÀNGELS GREGORI
He llegit tots els teus llibres
Els he llegit esperant a la porta del cinema
A la platja, a lavabo, nu, sota la manta.
Els he llegit al meu apartament,
Estàs barrejada amb Sòcrates i amb Catul,
Eliot i Roig, Rothkovic i Marçal.
A sota veig com et mira Corella
Com et veu Sant Agustí.
Putos pervertits. Però la veritat és
Que em sembla divertit
Que et digues Àngels.
Crec que sols de tu ho he llegit tot.
Ho he llegit mentre treballava.
Sense voler, he hagut de comprar tots els teus volums
I no sé per què. He pensat molt en els teus llibres
Inclús he pensat en ells en els millors moments
que poden haver-hi en una cuina i en un llit.
Però, en realitat, mai he pensat en tu,
No he considerat mai la sorpresa de vore una veu,
Vore-la amb cos, com una forma de vida
Humana, com un estudi botànic, bacteriològic.
I llavors, ahir.
Ahir et vaig trobar en el teatre, al costat del meu mestre.
Potser també és el teu mestre.
No t’imaginava amb els cabells tan vermells.
M’has dit que t’havia agradat molt el meu llibre
Que també t’havia agradat la meua veu.
Crec que la meua veu no tindrà un estudi botànic,
Sinó químic, o potser dermatològic.
També, m’has dit que hauria de canviar-li el títol al meu llibre,
I m’has citat a Coleridge,
Com si em conegures de tota la vida,
Com si haguérem escrit junts, molts versos, i haguerem fet junts
Plans de batalla, cerveses, paella, el camí que va pels horts des d’Oliva
Fins Gandia.
Les llums del teatre, llavors, s’apagaren,
Com en aquell poema, de Jaime Gil de Biedma.
El meu mestre estava en silenci mentre jo li feia broma.
I sols quedava la teua veu.
La teua veu, en canvi, era com tu,
Com quan hem parlat, moltes vesprades
Amb moltes cerveses imaginàries,
Era com jo ja et coneixia,
Literatura.
Literària.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s