poema per al bes del mural LGTBI
quatre vegades trencat a Gandia
Gandia té flors liles que s’obrin cada nit
enmig dels murs quan arriba la Lluna.
A Gandia existeix un petit espill on
hi ha qui no podrà enmirallar-se mai.
El meu poble color lila sempre em fa pena,
com quan venia la Fira, l’olor a Fira,
quan ma mare em besava, quan mon pare em besava;
el bes del meu germà; d’una xica; d’una altra.
Tots els besos formaven part del petit espill,
que un cabró ha trencat enmig de les tenebres.
He vist trencar-se besos enmig de les tenebres,
mentre els xiquets passaven rient a l’estiu fràgil.
Panero comparava amar i assassinar,
Ausias March pregava Déu per la seua ànima.
I els besos de les dones romanien secrets,
i els besos de les dones romanien secrets.
“Pots trencar un espill però no el seu reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.
“El meu poble em fa pena quan no trobe reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.
Com en una oració perquè el dia no nasca.
Com en una oració perquè el dia no nasca.
