Com veure el futur

Isc a córrer a la platja quan arriben els primers dies de la primavera i em sembla que puc contemplar el futur. Veig madrilenys sobre l’ampla extensió d’arena plana i de dunes. Estan asseguts en cadires i sobre para-sols. No fa sol. No són l’enorme massa d’espanyoles i espanyols que arriben des de la Meseta en estiu. Són la seua simplificació. Per a mi és com veure el futur. I per a ells, encara que no ho puguen saber, encara que ni tan sols ho puguen intuir mínimament, per a ells, també, és com estar al futur. 

Jo residisc a la platja de Gandia en hivern, en hivern només, quan la soledat és total, i la mar és freda, quan u pot ser capaç de percebre la Suprema Soledat. Només els que vivim en platges-fantasmes o en pobles a punt de ser abandonats ho sabem. 

Llavors, com us anava dient, isc a córrer a la platja sobre les nou del matí. M’alce tard  i la temperatura és agradable amb el cel ennuvolat. Comence a trotar cap a Xeraco. No veig turistes. Encara dormen. Ahir a la nit van aprofitar per fer un gintònic. Jo estic esgotat, perquè vaig fer unes cerveses també. Vaig quedar amb Alícia Izquierdo perquè volia que començara a dissenyar un pla per a l’Estiuvers, que és un cicle de poesia que hem creat a Gandia per emfatitzar les zones interiors de  la comarca i retornar la identitat cultural del nostre poble a eixe cor intern que el fa existir i ser, en última instància, real.

Abans de córrer, mentre feia un cafè i un plàtan escoltava amb els auriculars una conferència sobre Aristòtil, Galè i Avicenna, però quan els dits del peu han caigut sobre l’arena, llavors he hagut de deixar-ho estar, i he canviat a un audiollibre que tinc desat al YouTube, un audiollibre d’una novel·la que m’encanta, que m’aporta foc i verí. No revelaré el títol de la novel·la.

Veig l’Auir en la Suprema Soledat, el Mondúver que sembla l’Olimp i veig la mar de color argent moure’s mínimament cap a la terra blaneta. A poc a poc veig figures solitàries com jo poblar els espais buits d’aquesta existència que aviat es convertirà en El Gran Formiguer. 

És llavors quan veig el futur. 

Veig, per exemple un home mirant el mar. Indumentària de turista. Barret de pescador. Samarreta de màniga llarga del Decathlon. Ulleres de sol. Panxeta cervesera. Pantalonets de color rosa. I una expressió entre nostàlgica i possessiva. Està trist i molest per alguna cosa i sap que aquell és El Seu Tros d’Arena.

 Després, veig dos nois de la meua edat. Un xic i una xica. Ella camina davant, amb una expressió rara, apartant-se els cabells de la cara. No es diuen ni una sola paraula. Ell la segueix, va darrere mirant-se els peus, i llavors comprenc perfectament la situació. 

En acabant em trobe una parella amb una xiqueta i juguen a perseguir-se. Veig gossos, homes i dones grans. Tots estan en la seua illa particular, asseguts en parella, en cadires de plàstic mentre miren el mar, o lligen un llibre que pot amb ells i elles i que més tard els fa mirar el mar.

 Tots tenen un grau descontrolat de violència que els consumeix. 

Han arribat ací per fugir, com ho fan els assassins i els polítics. I volen un temps on l’amnèsia siga capaç de desfer tot el que siga possible desfer abans de tornar a la vida del Forat Negre d’on provenen. 

Ara, ací, han arribat,  no a un Nirvana, sinó a un punt on la desaparició els entra pels ulls i els posseeix durant un instant. 

El mar, com l’element simbòlic que ha contingut durant segles el poder de la mort i de la plenitud entra per la imatge del Forat Negre incrustat en les pupil·les i els deixa en eixe estat fantasma que acabe de percebre. 

I després d’haver tornat pel Riu Vaca fins a ma casa em quede ratllat per moments, i veig figures al fons, veig una barca sobre l’arena, com la que tenia el meu pare fa uns anys, quan es podien lligar barques particulars sobre la sorra davant dels apartaments, i veig una senyora que camina igual com camina ma mare quan camina per la platja, però amb trenta anys menys, d’esquenes, amb el mateix cabell que el meu. 

Per un moment pense en si ahir vaig morir mentre dormia, i si ara estic en eixe espai que hi ha al final, i observe els turistes, que tenen també els ulls a punt d’adormir-se.

 Quan passe la senyora, veig, que no és ma mare. Pense en si ara s’ha transformat en una caminadora de Xeraco, o si realment podia veure el futur. Si totes les platges es colonitzen per un motiu tan senzill com el de veure el futur, i eixa Platja Final.

Llavors m’he tret els auriculars i m’he assegut sobre l’arena a escoltar el mar. He obert Telegram i he escrit aquest text.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s