Ca Saforaui o el combat contra la gelor

Fa uns dies que pense en escriure una petita cosa per a Ca Saforaui. Fa molt de fred a la platja de Gandia i se’m gelen les mans mentre escric. Vinc fa una estona de xarrar sobre decasíl·labs amb Ausias, i sobre per què ens sembla que existeix una elit cultural que domina el pastisset dels poetes, deixant poquet aire per respirar. Aquell castell sembla inaccessible. La cultura literària, tant en castellà com en valencià, és una petita muntanya inaccessible, on, una vegada hi has arribat, busques una copa de cava i et donen coca-cola. He vingut fins a casa en bicicleta i mentre escric se’m gelen les mans. L’hivern a la platja de Gandia és molt humit i quan el fred no entra dins la casa, el fred es fa dins la casa, ix de baix els mobles, els llits, les culleres, els papers, els llibres, el Tirant, l’obra completa de Borges, el receptari valencià de cuina que em regalà Marifé. He escrit poemes en condicions molt pitjors, em dic. Supose que Ausias també.

Ara òbric la motxilla i em pose la dessuadora negra de Ca Saforaui. Funciona. Però tinc encara les mans gelades. Per a qui no ho conega, Ca Saforaui no és més que un grup de persones que treballen de manera desinteressada al barri de les cinc-centes de Gandia. Treballen pel barri: fan classes de repàs als xiquets i xiquetes menudes; organitzen un banc d’aliments; organitzen jocs i recitals; el dia 25 papà Noel va anar i va deixar regals; hui els reis han anat al local del carrer Nou d’Octubre i han donat regals als xiquets del barri. Estic content quan vaig a veure’ls i em conten com els va, quan fem una cervesa, quan entre somriures se’ns escapa el fum de les cigarretes i il·lusionats em comenten que obriran un Menjador Popular, enfront del local on podran donar de menjar a la gent. Són valents. A títol personal puc dir que he col·laborat amb Ca Saforaui en dos bellíssims projectes.
La primera vegada fou, també, de la mà de Saforíssims, societat literària, als que també els dec moltes coses. Tots dos em donaren suport per tirar endavant un festivalet de poesia que organitze al febrer i aleshores es digué Festival de Poesia Jove Gandia// Poètika Saforaui 2019. Gràcies a ells he aconseguit que vinguen a Gandia joves poetes mallorquins, catalans i d’altres indrets valencians, poetes com Laia Maldonado, Chantal Poch o Xavi Mas Craviotto, entre molts altres amics, que conegueren unes iniciatives basades en la col·laboració artística i l’autogestió d’events d’un alt nivell cultural, però des de la base del poble. Aquesta darrera idea és la que més m’encisa de totes. La interrelació d’artistes al voltant del projecte social de Ca Saforaui, molt en el fons, crec que és el camí per on hem d’actuar i renovar les relacions culturals dels artistes de la Safor.
L’altre projecte fou el dels Horts Populars de la Creueta, on es va implicar directament mon pare, Salvador Deusa, el qual des de ja fa un grapat d’anys juntament amb una colla d’amics i amigues ha fet una tasca important de treball solidari, basat en el cultiu d’hortalisses a l’hort de la Creueta, situat a la marjal de Xeresa-Gandia, i la seua donació a menjadors socials o venda per a regals de Nadal als xiquets i xiquetes en risc d’exclusió social del Raval de Gandia. Aquest estiu amb Ca Saforaui hem experimentat aquest model de cultiu amb tomaques, albargines i carabassins. Malgrat tots els problemes que ha suposat, alguna cosa se n’ha pogut fer. Tot depén, com sempre, de la voluntat d’uns pocs, que treballen anònimament, per intentar aportar un granet molt menut d’arena que millore la vida de molts. I això costa molt. Hi ha molts projectes bonics que cauen perquè al final depén de la voluntat de pocs. En primer lloc, tot això costa diners. Ca Saforaui fa uns dies ha obert un VerKami enfocat al finançament del projecte del Menjador Popular. La recompensa pot ser una dessuadora negra que acabem de traure. És negra, calenta, important per a passar l’hivern. Hi ha hiverns que es fan interminables. En aquest enllaç us deixe la forma de participar en la iniciativa del Menjador Popular: clica ací.

Quan tornava en bicicleta fins a ma casa pensava en la tasca del jove Ausias, en les lletres de rap d’Ausias. Crec que el seu treball serà important a la Safor, que fa molts segles que es renova, com les marjals. Encara tinc les mans gelades mentre escric l’article. En eixir del local, amb una cervesa als llavis, Ausias m’ha recitat algunes lletres de rap. La majoria dels versos eren de deu síl·labes. Deia cuidar bé la llar, tornar a l’inici.

Cuidar bé la llar i tornar a l’inici.

QUAN TRENQUEN UN BES


poema per al bes del mural LGTBI
quatre vegades trencat a Gandia

Gandia té flors liles que s’obrin cada nit
des de dins els murs en quan ve la llum Lluna.

A Gandia existeix un petit espill on
hi ha qui no es reflexa, degut a la penombra.

El meu poble color lila sempre em fa molta pena,
com quan venia Fira, i l’olor de la Fira,

quan ma mare em besava, quan mon pare em besava;
el bes del meu germà; d’una xica; d’una altra.

Tots els besos formaven part del petit espill,
que algun cabró ha trencat enmig de les tenebres.

He vist trencar-se besos enmig de les tenebres,
mentre els xiquets passaven rient a l’estiu fràgil.

Panero comparava l’amar amb el matar,
Ausias March pregava Déu per la seua ànima.

I els besos de les dones romanien secrets,
i els besos de les dones romanien secrets.

“Pots trencar un espill però no el seu reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.

“El meu poble em fa pena quan no trobe reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.

Com en una oració perquè el dia no nasca.
Com en una oració perquè el dia no nasca.

“No demanem diners. Demanem una identitat digna”

Sabeu que Saforíssims Societat Literària ha aconseguit que l’Ajuntament de Gandia es comprometa a celebrar cada any el dia 3 de març per honor al poeta Ausiàs March? Sabeu que hem aconseguit que es comprometen a col·locar una placa davant de la casa on se suposa que va viure, al carrer major?

Una placa, almenys.

Moltes vegades m’he preguntat: com és possible que algú ho sabera i que no estiguera indicat abans? On és la casa-museu Ausiàs March de Gandia? On el Museu Joanot Martorell? Com és possible que no es faça res amb els ossos que s’han descobert a Sant Jeroni de Cotalba? Els ossos de Peirona March i Isabel Martorell, esposa de March i germana de Joanot? Per què ningú no diu res? Perquè segueixen podrint-se allà? Per què mai ningú no sap res?

La nostra ciutat no ha aconseguit identificar-se.
Ni amb el que és, ni amb el que no és. Tot el món entén per què quan va a Alcalà d’Henares, Oriola o Praga, tenen Cervantes, Miguel Hernández i Kafka com elements vertebradors de la cultura urbana. Perquè això els identifica.

La identitat és allò que en comptes de ser no-res és -o fa ser- alguna cosa.

A aquestes ciutats que esmente la literatura té un paper fora de les pàgines, i plena de sentit una consigna: aturar un poc més la tempesta de temps que esborra totes les coses, el clam que diu “no volem ser oblidats”, ” resistim encara una miqueta més, abans de ser engolits per més apartaments de formigó”.

Qui no té identitat és per què li l’han extirpada.

Amb què ens identifiquen? Amb un turisme madrileny i amb un programa de la MTV que va enfonsar la nostra identitat a un pou de merda.

No demanem diners, demanem una identitat digna.

Els 4 poetes de l’Apocalipsi

per a Juma B. Barratxina

ELS QUATRE POETES DE L’APOCALIPSI

Quatre poetes de poble ixen a fer fotos.
Un captura una serra de muntanya,
Un altre un teuladí que beu d’un toll,
Mentre els dos darrers fotografien núvols
Amb formes de persona.

Quatre poetes a l’atur busquen una feina.
Al primer li endollen un despatx,
El segon és contractat a Mercadona,
El tercer i el quart es comboien
I atraquen una joieria de Gandia.

Quatre poetes precaris es queden confinats a un pis menut.
Un escriu sobre un amor infantil,
Un altre fa sonets nacionalistes,
I els dos darrers els plagien els poemes
Del xiquet, la misogínia i la bandera.

Quatre poetes menors es presenten a un premi literari.
El primer queda segon,
El segon queda tercer,
El tercer rep una menció,
I el quart aplaudeix la guanyadora amb èmfasi absolut.

Quatre poetes malalts acaben en un hospital,
El primer contrau un virus contagiós.
El segon té un càncer de pulmons,
El tercer pateix de claustrofòbia,
I el quart té una ferida de punyal en el costat.

Quatre poetes alcohòlics entren en un bar
I demanen cervesa, cassalla, vodka i ginebra.
Però es queden mirant-se a la barra mentre riuen,
Perquè no recorden un vers digne per brindar.

Quatre poetes oblidats es desperten al cementeri.
El primer es deprimeix i es dona a la beguda,
El segon va una llibreria i ho constata,
El tercer s’enamora i forma una família.
El quart, com sempre, escriu el seu darrer poema.