Gandia Poetry Spam

Aquest és un article que vaig escriure quan el concepte de #PoetrySpam sols era una cosa que la meua ment maquinava i que no tenia res a vore amb la revista que avui coneixem. La meravellosa Caràcters me’l va publicar i conte l’experiència d’un recital estranyíssim que va tindre lloc a Gandia l’any passat i que el proper mes de febrer segurament tornarem a repetir.

GANDIA POETRY SPAM, JOAN DEUSA

Poetry Spam, revista de poesia

Fa bon estar aquesta nit. Com aquelles nits que quasi són estiu i som encara part de primavera. Quan el cos em diu, estic bé, dóna’m canya. I he pensat en la revista que alguns poetes cabrons i cabrones tenim entre mans. Tinc la impressió de què tot anirà molt bé amb aquesta revista. Una sensació que havia perdut feia uns mesos i que ara sent en un moment com un petit raig.
No un raig atmosfèric que tot el món pot vore. Sinó, un raig intern que passa dins un túnel d’electricitat que de vegades perd el corrent intern i queda com petrificat. I que funciona durant els anys, com un curtcircuit. I que, també, és la literatura en llengua catalana, diria jo.
Hi ha literatures que han tingut una tempesta visible des de lluny, d’aquelles que ixen en les notícies de molts noticiaris nacionals. No és així en la nostra, diria, la nostra literatura, en la que no hem guanyat encara, ni el més petit espasme de curtcircuit, els actuals poetes menors de Lleida, de Gandia, de Matadepera.
He conegut una considerable quantitat de poetes aquest any. Poetes que de cap manera em meresc, i que en algunes coses es pareixen a mi. Alguns són joves, altres menys joves, però joves, i que es deprimeixen i que beuen cervesa, una cervesa roïníssima en alguns casos. Altres prenen coses molt pitjors, infinitament pitjors diria. I que no moriran al cap de cinquanta anys veient el que ha sigut la seua vida. Moriran abans,perquè fan servir massa vida en la quotidianitat. És una cosa trista i noble. Però més trista que noble.
Poetry Spam, la revista de treballadores precàries i desocupades compta amb un equip estrany i acostumat a patir les inclemències atmosfèriques. I que no sap, ben bé, el funcionament intern de la direcció literària actual, però que ha conegut molts d’aquests joves que consumeixen hamburgueses i cervesa, i tota mena d’aliments prefabricats que farien estirar-se literalment els cabells a molts dels seus contemporanis. Una revista literària, una revista literària en Internet, és un instrument molt patètic, i més encara quan està fet pels individus que acabe d’esmentar. És com una pistola que es carrega amb olives, com en aquell videoclip de Rosalía, o una mà electrònica que subjecta una pistola de joguet, amb una bala enverinada, també.
A pesar de tot, tinc una bona sensació. Potser és perquè encara em considere una persona jove i la manca d’experiència em fa no pensar en la futilitat de totes les coses del meu àmbit. Però, en fi, m’és tot igual. Em referisc als diners, i a la posició social, la qual seria una infàmia pensar en qualsevol literatura. Això és el que, el dia de hui, mentre ultimem la selecció de poemes per al primer número, pense. Assegut a una terrassa, amb una cervesa roïníssima, pensant, en molts dels meus amics i amigues, que m’escriuen amb els millors propòsits,mentre pense en els oratges fastigosos d’aquest estiu vinent, abans que comence la batalla de spam.

BUFFALO ROIG IS RIDING THE SILVER HORSE, o, a propòsit de Josep Lluís Roig i “La llum del curtcircuit”

(en la fotografia, de dreta a esquerra, els poetes: Josep Lluís Roig, Sandra Dermark i Juma B. Barrachina)

Un amic d’ell es va morir d’una sobredosi. Contemporàniament, en 1990 va publicar dos llibres de poemes, els dos arrel de dos premis. Em consta que no parlava, en eixos llibres, sobre drogues. En publicà uns quants més, realment un bon grapat, fins a arribar a La llum del curtcircuit, que ha sigut guardonat amb el Premi Mallorca de Poesia 2017. Josep Lluís Roig ha guanyat molts premis de poesia. No una barbaritat de premis, però n’ha guanyat molts. Jo diria que és un poc la personificació del poeta caça-recompenses. Moltes vegades l’imagine imprimint poemaris, novel·les, obres de teatre, al seu taller personal. L’imagine enquadernant, emplenant pliques, comprant sobres grans per a enviar tot això per correu postal. Els escriptors de hui estan prou acostumats a cavalcar en les justes contra-cavalleresques dels concursos regionals de poesia, al igual que estan acostumats a participar en poetry slams, que són com una mena d’espectacles d’exhibició de l’oest, tipus Buffalo Bill. Buffalo Roig is riding the silver horse. A mi em sembla que els poetes valencians (en realitat els poetes en general, o els poetes poetes, o els poetes que no van a tantes poetry spams i volen fer una obra per a lluitar, o, també, els poetes amics de poetes-jurats, els poetes prejubilats) normalment son com una mena de pistolers. Escriuen un llibre de poesia que alce el dit i diga “mira, aixina són les coses en este món miserable”, com qui li pega un tir a un bandoler, o a un pardal preciós i llunyà, i això, després, els fa obtindre una bona recompensa. La literatura és, com moltes altres coses, salvatge. I Josep Lluís Roig té prou experiència en aquest àmbit.
La llum del curtcircuit, segons m’ha dit ell mateix, en un principi no s’havia pensat en forma de poemari, sinó com una novel·la, una novel·la el protagonista de la qual havia de ser un drogoaddicte. Aquesta ficció tingué com a referent la mort del seu company de feina l’any 1992: un professor d’institut que no arribava als quaranta anys. No se sap ben bé si era alcohòlic, però, segons Josep Lluís, si vivia la nit, si bevia, era per a aguantar la marxa després de donar classe, «perquè mesclaré amb rom o conyac o qualsevol cosa/ barata i amb això arribaré a l’altre/ dia» (La llum del curtcircuit, 2018: 15). Em va contar un record d’aquest home que mai s’ha tret del cap: es va quedar adormit al cotxe amb un cigarro encés a la boca, que es va consumir fins a quedar-se amb una cicatriu a la boca. «Sense oxigen a dintre el cotxe/ on morir ofegat perquè trencar els vidres ja ni ens salva» (2018: 27). El protagonista de la primera meitat de la novel·la havia de ser ell, però davant la sorpresa del seu autor eixe personatge optà en un moment donat per escriure poemes. Aleshores, com va vore que els poemes anaven conformant una veu amb possibilitats, la cosa va acabar en poemari.

Resultat d'imatges de la llum del curtcircuit

A les imatges sinistres de La llum del curtcircuit bamba l’aura de les discoteques de finals del segle XX. Quan donava classes de valencià a Benigànim, des del segon pis de l’institut, Josep Lluís Roig podia traure el cap (un cap gran i considerable) per la finestra i vore la discoteca Karachi. Em va contar que un dels alumnes moltes vegades es repetia “pareix mentida, Karachi allí, i jo ací…”. Un dia, aquest alumne es va prendre una pastilla que tenia el relleu d’un dofí, i va tindre, com se sol dir, un mal viatge, «el dofí semblava nadar/ entre les mans, impacient, fins que ha baixat» (2018: 18). Llavors, el xic es va pensar que era un peix, i eixe peix estava fora de l’aigua, s’estava ofegant. Els seus amics el portaren a l’hospital de Xàtiva i es recuperà. Els seus pares mai saberen res d’aquesta història. «No/ n’hi havia prou, d’aigua, ni a la pica ni a la tassa/ de vàter del McDonald’s ni als esquitxos de la vorera/ ni al toll on ha parat l’ambulància mentre tu no arribaves./ Mai no em vas confirmar si sabies fer el boca a boca.».
Les olors dels bancals propers a la festa, els condons gastats, la desesperació, la confusió d’un subjecte alienat per l’horror d’una experiència vital portada als límits del consum de substàncies psicotròpiques, la mineralitat de la suor, de les pastilles, l’oblit que va atacant una memòria, són elements de La llum del curtcircuit. Hi ha irreverència… (els comentaris que ara faré són una mica inútils, però poden ser d’interés) i la irreverència (estava dient) arriba inclús a nivells metaliteraris. Cap al final del llibre, trobem les referències implícites als poetes simbolistes francesos que encetaren aquest tipus de literatura, i que ficaren de moda (eixa és la contradicció de la història de la literatura) la visió del poeta maleït en contacte amb la vida fotuda per l’alcohol, les drogues i la manca de diners . Em va sorprendre la caricatura del vers de Mallarmé, que digué «La carn és trista, ai!, i tot ho he llegit», a la qual cosa contesta la veu del poemari: «La carn és trista i he llegit tots els llibres que em van obligar/ a llegir.», i continua (excel·lentment) dient «Ara escolte que existeixen ocells borratxos/ que són devorats perquè obliden les ales dins d’aquests/ cercles de fum.». Al poeta, que és més a prop de la carn del que pensem, el fotrà la lluita que emprén, que és la lluita i assumpció de/contra el temps. La poesia lluita, no efectivament, contra aquest tipus d’oblit. I el plomatge tornassolat també caurà, i es perdrà el d’aquella altra que estima també: «no em quedarà ni el do del poema. Ni el teu cos. Ni la memòria.». Jo del lector ficaria atenció a una cosa que potser és desapercebuda per d’inflamació dels temes durs del poemari, i és a qui va dirigida la veu del poemari…
El que està clar és que la veu del poemari protagonitza un dels viatges universals de la literatura, un descens als inferns.

[…] Llavors,
quan era tard, des del pàrquing, vaig entrar
dins la selva de les tomaques.

Dins el mapa mental que tinc de la literatura, per a mi això queda horitzontalment amb els versos de Dant a propòsit de la porta dels inferns. «Per me si va ne la città dolente, per me si va ne l’etterno dolore…». Ho dic seriosament. Una bona part de la literatura ha tractat aquests viatges. I tots els escriptors, en major o en menor mesura, acaben passant, encara que siga en un minut de la seua obra, per les dimensions del mal. En l’epígraf final del llibre, però, trobem una curiosa al·lusió a la felicitat. És una cita de Kafka, dins una cita de Stamatis Polenakis. Kafka va viure una vida prou miserable. Parlà dels seus inferns interiors, i fou un bon home. Kafka digué: «Sí, res no és fàcil, fins i tot la felicitat i sobretot la felicitat autèntica, és un pes terrible». El compliment terrible dels desitjos per a aconseguir la felicitat, o el seu incompliment, en qualsevol cas, no alliberen a l’ésser humà d’un descens i un ascens constant entre l’abisme i un raig de llum, coses que veiem repetides a La llum del curtcircuit en forma de viatges psicotròpics.

A propòsit del problema autobiogràfic, cal dir que Josep Lluís Roig no és un poeta tipus maleït, com els surrealistes francesos de finals del dèneu. Ell és un poeta tipus pistoler, és a dir, dispara, però no es dispara, almenys al nivell de portar a carn pròpia certs llibres. Ara bé, tampoc crec que l’objectiu de Josep Lluís Roig siga fer neosimbolisme (quina cursileria), o postsimbolisme (si és que tal cosa existeix) dins la ruta del bacalao valenciana. Si em puc fiar del que em diu (i sols amb una conversa de cinc minuts amb ell qualsevol estaria d’acord amb mi) Roig mai ha tastat les drogues als nivells del seu personatge, ni molt menys. El soroll que fa impracticable la conversa impossibilita la seua entrada a una discoteca. Això, fer poemes des de fora, des de fora de la pròpia sentimentalitat, no és un exercici senzill a la poesia. El pols del poemari és irreverent, i per a molts suposa un gran canvi respecte al tipus de literatura que havia practicat fins al moment dins l’univers de la poesia. Malgrat això, he de dir que si vostés agafen per exemple la seua obra de teatre Desàngel (Brosquil, 2007) trobaran una tan alta quantitat d’horror explícit que els faria pensar en la La llum del curtcircuit com un joc de xiquets. Ara bé, no hem de que pensar que tot el que hi ha dins el poemari és simplement anecdòtic o experimental. Existeix una gran profunditat filosòfica de la que més tard parlaré (encara que d’aquestes coses sempre és millor romandre callat, o com a màxim dir “sí, hi ha; o sí, és un bon poeta; i prou). Per què dic açò? Doncs perquè estem molt acostumats al xafardeig (un xafardeig que estic exercint molt professionalment ara mateix), al desig de saber la vida personal dels escriptors. Sempre volem vore si una ficció té correlat amb la realitat, almenys en certs gèneres literaris. No solem preguntar-nos si un novel·lista ha comés els crims dels seus personatges, però sé que els participants del club de lectura de la biblioteca municipal de Gandia deixaren de patir quan saberen que Josep Lluís Roig era un home de família, normal, amb dos fills criats, una feina estable, etc. El dia que feu una petita presentació del seu llibre a la sala d’actes, algun home digué “si es veu que és un home jove i sà”. En un poema podem llegir una mena d’advertència vetllada: «No estic boig. No estic boig. Només explique en veu alta/ allò que li passa a tothom en veu baixa.» (2018: 23). No, no és un drogoaddicte, ell és professor de valencià, explica en veu alta això. No va seguint el rastre d’una dona per «les selves de les tomaques». El temps, l’agonia trista del temps que vertebra la calavera de la literatura, és el que demostra que el correlat ficció-realitat és inútil. La ficció no és ni veritable ni falsa, assenyala certes coses que passen pel món. I punt. Però encara així, a molts resulta estrany que un poeta faça servir una veu que no és la seua dins un llibre de poemes, com si realment hi haguera un personatge pel mig que creara una ficció. Entorn d’aquest problema, un dia que anava en tren, vaig tindre una clara revelació…

És així, que jo (que també em veig obligat a exercir molt sovint el trist l’ofici de caça-recompenses) un dia anava rellegint La llum del curtcircuit en el tren de rodalia que va de València a Gandia. Amb molt bona voluntat, el mateix Josep Lluís m’havia prestat el seu exemplar. Que per què no tenia jo el meu propi exemplar? Pel mateix motiu que encara no el tinc: és massa car per al meu pressupost i la meua ètica m’impedeix furtar llibres a Ambra, la llibreria del meu poble. Allà tenen unes quantes llums dels curtcircuit, per tant, el que feia jo era, els dies que anava a la llibreria a mirar cosetes, agafar-me La llum del curtcircuit, obrir-lo i llegir un parell de poemes, de vegades tres, quatre… però com passava molt de temps pensant-hi, al final, per vergonya, me n’anava, i deixava el llibre al lloc fins a una altra incursió. Em veia obligat a tornar a Ambra per a seguir amb la lectura, una cosa molt incòmoda, com comprendran, i que despertava sospites en les dependentes de la llibreria. O això creia jo. Aleshores, quan Josep Lluís es va assabentar d’aquesta ridícula situació em va dir: “pren, llig-te’l, i després me’l tornes”. Em va deixar un exemplar per a llegir-lo amb calma, per a poder tindre una lectura, per dir-ho així, correcta. Doncs, així les coses, el dia que anava en el tren de camí a Gandia era el dia que havia de tornar-li el llibre. Jo estava rellegint-me’l per a poder comentar-li coses que m’havien agradat. Portava damunt una ressaca forta, la qual cosa curiosament em dóna molta fam literària, és a dir, em permet concentrar-me en la lectura de poemes. Anava llegint-me’l quan, de sobte, m’entrà gana. Una gana orgànica, dic. Em vaig traure una taronja de la motxilla. Me la vaig pelar, la qual cosa feu que l’home que seia davant meu em mirara de manera estranya… L’home era vell, amb els cabells llargs i canosos. Em vaig fixar en el fet que també ell havia estat llegint en el viatge. Em vaig pelar la taronja amb les ungles. No sé per què, vaig pensar que l’estava ofenent (una taronja pelada en públic pot ser un instrument invasiu) i em vaig alçar i me’n vaig anar a menjar-me-la davant les portes del rodalia, mentre pels finestrals mirava la continuïtat d’arrossars. Acabada la taronja, vaig seure de nou i vaig emprendre novament la lectura del poemari. El vell havia abandonat les seues lectures, i, de sobte, doblegà el cos cap a mi, i em va dir alguna cosa com “tu estàs llegint poesia en català”, i jo vaig dir “sí”. Fou una mútua afirmació. Després crec que em va preguntar si era poeta, i jo li vaig dir que sí, i que era de Gandia. Finalment, després de bescanviar algunes altres frases cordials, ell em va dir “encantat, em dic Josep Piera”. Nyas, canyamó! Començarem a parlar entusiasmadament de poesia, la qual cosa ens va dur als pocs minuts a Josep Lluís Roig i al llibre que estava llibre que jo estava llegint. La gran sorpresa per a mi fou que precisament Piera havia format part del jurat del premi Mallorca de poesia que en 2017 van concedir a La llum del curtcircuit. Per al pistoler d’Oliva: una recompensa de 15.000 euros. Ara tots direu: “ahh, tongo”. Però resulta que el més curiós del cas fou que, segons Piera, els exemplars presentats que li arribaren no venien signats per l’autor sinó que duien un pseudònim. Bé, doncs és tal l’obsessió actual del poeta Josep Lluís Roig de no repetir-se dins la seua literatura que el jurat no el va poder reconéixer. Sí, aquell llibre podia estar escrit per un valencià, però per Josep Lluís Roig… Segons Piera (i els dos es coneixen des de fa molts anys), ell no podia sospitar que l’autor que hi havia rere aquell pseudònim fora el seu col·lega. Podia sospitar (supose) d’un drogoaddicte valencià, d’un ionqui, d’un posés, d’un gran poeta fotut, però mai de Buffalo Roig, el nostre caça-recompenses de la Safor. Jo li vaig donar a Piera la meua opinió sobre el llibre. En resum: em semblava un dels millors símbols que jo havia llegit de l’esperit de València, del cor secret de València, els poemes d’un líric drogoaddicte autodestructiu. Si és que tal cosa es pot pensar (la valencianitat), aleshores La llum del curtcircuit és una bona eina per a la seua reflexió.

Potser l’exercici literari d’aquest llibre siga, com els passa de vegades a molts escriptors, l’exercici de tornar enrere i dir coses que van passar. «La meua memòria és un bosc d’on talen els arbres» (2018: 25). Cal tindre en compte que el llibre ve encapçalat per una cita del mateix Josep Piera, que acaba dient: «aquest somni antiquíssim de despertar-se jove». Però, tinc per a mi, que la qüestió de la literatura (aquesta és una de les coses que últimament comprenc com el seu tret més important) camina per una altra banda, una banda horrorosa, un dit de la mà, que assenyala el que podríem considerar el mal en el món, això que determina la inexistència final. «Només l’oblit, quatre paraules;/ no res.» (p. 25). La responsabilitat d’un escriptor és resumeix en açò: si has de dir alguna cosa, has de dir-la amb el llenguatge exacte (i tantes altres coses) que es precisa per a ser dita. Si no, aleshores no la dius, o la dius malament. En una paraula, escriure bé. El tema que podreix el cor de la literatura i que el fa florir, en La llum del curtcircuit, em sembla a mi, està dit. En última instància, això és al que aspira un poeta poeta: escriure bé i, també, crec que a lluitar contra una cosa que li acabarà guanyant la partida i que és el mal, eixe oblit, i la inexistència. Escriure bé, com fa el meu mestre Buffalo Roig, el pistoler d’Oliva. La resta és Sálvame Deluxe.

La cama de Vicent Andrés Estellés, o sobre ètica i literatura

Mein Leben besteht darin, daβ ich mich mit manchem zufriedengebe.
«La meva vida consisteix a donar-me per satisfet amb algunes coses.»<
Wittgenstein, Sobre la certesa: 344

AL POETA VICENT ANDRÉS ESTELLÉS LI FEIA MOLT DE MAL LA CAMA. Un dia, el seu metge li va dir que això ja no podia ser, que tenia gangrena, i que l’havien d’operar, i que potser havien d’amputar-li-la. Llavors, Estellés va pensar, assegut o tombat en un llit, en el poeta Valle Inclán, en la biografia de Valle Inclán concretament, al qual també li van tallar un bracet a causa d’un duel a espasa. El braç l’enterraren i a Valle li van donar un diploma que deia alguna cosa com que en certa part del cementeri “yace el brazo del poeta Valle Inclán”. El dia que Estellés va arribar a la clínica estava desvanit, perquè el metge també li donaria a ell un diploma on diguera que, efectivament, li havien tallat la cama: “aquí yace la pierna de Vicente Andrés Estellés”. Un dia, arribada la darrera operació, el metge (que havia promés a Estllés tallar-li la cama) li punxà el dit gros, i el poeta ja es veia la seua cama enterrada (quina meravella) però finalment la sang va arribar al dit gros i el metge no li va tallar la cama. Al sendemà, unes mongetes entraren a l’habitació on estava Estellés i la seua extremitat. Començaren a cridar, plenes d’alegria: “¡la tiene entera, milagro, la tiene entera!”

MOLTS ANYS DESPRÉS D’AQUELLS FETS MEMORABLES, anàvem els meus amics i jo en cotxe fent el camí de Gandia a Potries. Era un diumenge de falles i n’érem cinc a bord, tres de nosaltres poetes: per una banda el poeta Patral i jo, poetes els dos de vint-i-quatre anys, amb versos fets a Gandia, Oradea, Roma, Barcelona i Budapest; després, el poeta i historiador Barrachina, del Vallès Occidental, amb versos sobre gavines fets a Santiago de Xile i a Matadepera; els altres dos eren metges, en Andrés Pellicer Boïgues, home prudent i faener, especialitzat en oncologia, i en Pablo Olcina Domínguez, xic llest, de poques paraules i mala llet, d’aparell digestiu, tots dos amics de la infància. Feia tres dies que recorríem els carrers de València i de Gandia, sobretot Barrachina i jo. Ell no havia xafat València des que era un xiquet. Compariem pis a Barcelona per aquella època, jo volia mostrarlim València. Quasi metafísicament ho vaig aconseguir. Tot eren bandes de música, trombons, mestimwm tant els trombons, copetes de cassalla, converses sobre poesia i paella, sobre poesia i postureig, sobre religió, sobre poesia i religió, sobre l’evangeli de Marc, sobre la Barcelona d’en Pere Quart i la d’Estrella Distante, sobre l`ètica de Borges i la dels poetes hipsters, etc. El dia d’abans vam fer el que vam poder, vam anar sopar al cassal del meu carrer, la República Argentina, cantàrem cançons, i Toni Blanes li va parlar de dones i d’amor al poeta Patral, i després, vora les tres del matí, quedàrem els quatre xicons esmentats i jo en què aniríem al poble d’on era la meua àvia per fer una paella amb carxofes i faves. I així va ocórrer. Eixírem amb dificultat de Gandia, puix tot eren bandes de música fent els carrers, i fallers, i falleres. Ja arribats a la carretera que va a Vilallonga, mentre anàvem tranquils per fi, tots suant lentament la cassalla de la nit anterior, al cotxe de Patral, va entrar la llum del migdia per les finestres, calenta. Ja havia arribat d’alguna manera la primavera, i, evitant l’ardor d’aquella ressaca, anava jo pensant en Vicent Andrés Estellés i la seua cama, que sempre li feia mal, aleshores vaig caure, i li vaig dir a Patral, que conduïa: “Xe, Patral!, fes el favor i para un momentiu a Beniarjó!”

JO ME’N RECORDAVA D’UN POEMA, un poema d’un viatge a Beniarjó fet per Estellés, i que parlava (o recordava jo en aquell moment que parlava, no sé per què), de la mort del mestre Ausiàs March i de BBeniarjó. Tots, interiorment, estàvem convençuts de que el cadàver del poeta March el tenien a València, ciutat a la qual es va traslladar en l’últim període de la seua vida. Ja havíem aparcat el cotxe a Beniarjó, que està de camí a Potries. Beniarjó és un poble menut i acollidor, però aquell dia, a aquella hora, estava completament desert i transmetia una certa tristor. A Beniarjó el cavaller Ausiàs March feu molts diners amb la canyamel, o canya de sucre, realment molts, molts diners, quan no hi havia tarongers a la Safor, sinó sucre, i camps de canyars. A Beniarjó feu diners, i amb la seua espasa va tallar la mà a tot aquell que furtara o a anara a contra del seu senyor. Pegàrem voltes per tot el poble sota la calentoreta del sol. Ens feien mal els peus i els pulmons, vam vore l’aljub, i vam vore més i més carrers, l’església no era la qual havia de ser, no hi havia ningú. La meua intenció era que Barrachina, vingut de tan llunym veguera les restes d’Ausiàs. Crec que al final va ser Andrés, el metge amic de Gandia, qui va buscar pel Google, i efectivament, Ausiàs va morir a la ciutat de València, estava soterrat, segons ell, a la catedral, i a la seua tomba s’accedia per la porta de l’almoina. La llum de Beniarjó a les nostres galtes rogencoses, i a la nostra roba neta, l’alcohol expressant el cos de la suor, a Beniarjó no hi havia cap falla per les festes, ni tan sols gent als carrers, era com un poble de llum i verdor, on sols habitara l’estranya claredat del migdia, on sols habitara l’oblit, com digué Espronceda, i després Gerardo Diego, allà on habite l’oblit, allà trobareu la meua tomba. Malgrat tot, em sembla, que la tomba de la Seu a València, està buida. Potser Estellés va deixar algun trosset de la cama a Beniarjó i tampoc ho sabem, una cama invisible passejant els carrers. Tornàrem al cotxe xarrant de coses corrents. Pense que el meu amic del Vallès va comprendre alguna cosa dels valencians aquell dia.

EL FRACÀS ESTÀ GARANTIT quan el poeta pretén explicar el que és l’obra d’art. Quasi sempre espera el fracàs, segurament el noranta per cent de vegades, o el noranta-nou per cent. La dimensió del fracàs a la vida abasta grans territoris, i, en última instància, contra el que lluita el poeta que té una ètica del que és de veres no hi ha victòria. En aquest quefer sols brolla el fracàs. Però ací també hi ha una certa dignitat, basada en el coratge d’aquell que dóna la batalla i la dona sabent que no la podrà guanyar mai. Aquesta és l’heroïcitat del poeta al què s’ha d’aspirar: l’espasa està rovellada i el monstre que no ha perdut mai la batalla. Hui, per la meua banda, em dedique a escriure una obra, al meu poble. Vaig en tren, de tant en tant, a València, i me’n duc la meua bicicleta rovellada i si arriba l’hora d’escriure, intente sempre tindre present estes coses, i recorde el que em deia Barrachina quan visquérem a Barcelona, un versicle de Marc: “vetleu, estigueu ferms, mateu un corder”.

JO TINC, PERÒ, UNA ESPERANÇA pel que fa al tema de l’escriptura, i, per acabar prompte i anar-nos-en a casa, vos la diré com s’ha de dir, amb bons exemples, vos diré, vull dir, com acaba la història d’en Estellés i del mossèn Ausiàs March. Doncs, resulta que Vicent Andrés Estellés, entre les seues obsessions, era ben aficionat a col·leccionar obres completes d’Ausiàs March, i per totes les residències que ell posseïa les anava deixant, per allà Benimodo, o a sa Casa de Burjassot, a la casa de la seua filla, “per allà on vaig -deia- vaig deixant obres completes d’Ausiàs March”. És així que quan la seua filleta era menuda, al vore que hi havia tant de March per tot arreu, li va preguntar: “pare, qui és aquest Ausiàs March?”, i Estellés diu que li respongué: “un gran poeta català, de València”. Però amb això la xiqueta no en tenia prou i son pare afegí: “un fill de Gandia, del poble on és ta mare”, i amb això sembla que ella per fi es quedà complaguda. Aleshores, un dia, a l’escola li van encomanar a aquesta xiqueta un treball sobre l’art gòtic present a la ciutat de València. Son pare la portà a Santa Caterina, a les Torres dels Serrans, etc. Finalment arribaren a la Seu, i entraren a la catedral, per la porta de l’almoina, on es troba la tomba d’Ausiàs March. La xiqueta es va agenollar i li va dir a son pare: “puc resar, pare?”, a la qual cosa ell contestà: “resa si vols, filla”, i ella va resar un pare nostre, o una cosa de l’estil, i quan es va alçar portava la cara humida, estava plorant. “Per què plores, filla?”, li preguntà, i la xiqueta s’eixugà les llàgrimes i li va dir: “Perquè Ausiàs March era molt amic teu… i era de Gandia…”

Platja de Gandia
8 d’octubre de 2018

 

Una paraula sobre poesia xàrxica i xiquets malcriats

Un dels problemes/coses curioses dels autors d’instagram i dels autors de Facebook és que no els podem deslligar de la seua obra, i viceversa. Almenys això és el que em pareix a mi. No sabria dir. Jo crec que la mediocritat té a vore amb això, encara que la estupidesa sempre ha estat present al món de la literatura d’una o una altra manera. I la impossible novel·la, i la instal·lada poesia, i el nou mercat de la poesia, nou en termes ABSOLUTS, i les poques ganes de fer faena, i la covardia, i etc., també tenen alguna cosa a vore amb això. Amb la submissió d’un vers a la imatge del seu autor, vull dir.

La lectura està sotmesa a aquest nexe. Imaginem un home grotesc, una dona absolutament menyspreable. Seria fàcil seguir la seua obra, per bona que fora? Si aquesta obra estiguera publicada en una de les xarxes que he dit ara no llegiríem mai l’obra xàrxica d’algú que no tinguera la nostra ideologia, o la llegiríem amagats, en silenci, sense que ningú poguera vore la petjada dels nostres ulls sobre tal publicació. I deixant aquesta imatge cursi, és evident que tant la poesia imbècil com la que no, amb una ètica o sense ella, està sotmesa a aquesta proximitat de l’autor i de l’obra. I com sol passar amb els xiquets malcriats, els petits poemes són capritxosos, plans, i normalment idiotes. Encara que hi ha molt de xiquet estúpid pel món que acaba fent-se gran i adquirint una ètica. És el cas d’alguna poeta de hui en dia, em sembla.

Molts dels que passen per aquestes xarxes també publiquen amb un pseudònim. Així, salvaguarden la seua ètica els poetes de les profunditats del món. És curiós, també, que aquests de vegades són autors amb coses interessants. És cert, com he dit abans, que també hi ha altres poetes xàrxics, amb noms i cognoms, que arriben a parir un vers que paga la pena, dins de la xarxa, immediatament o no.

Jo, per la meua banda, intente no publicar massa coses dins de l’instagram o del facebook, a banda, és clar, de tot el que siga teoria de la literatura. Això no m’ho lleva ningú. Sobre una obra que és una porqueria cal tindre en compte de vegades la pròpia ètica i no tant la dels idiotes.

I a propòsit de xarxes, quan era menut mon pare em contava un conte que anys després he llegit dins de les rondalles d’Enric Valor, on un pescador que no podia tindre fills i que era pobre com una rata, va eixir un dia a la mar, jugant-se el tipo davant d’una tempesta. Dies abans, crec recordar, la seua dona va somiar que una altra dona, molt més jove, esvelta i rossa, va entrar, caminant per les aigües, a la barca del seu home i li va dir que llançara la xarxa a l’aigua. Este ho va fer així, i, passats uns segons, alguna cosa va espentar la xarxa amb una amable violència. De sobte, el marit trau de la mar desenes de xiquets amb les pells lluentes com escates de peix volador i els cabells rossos com una llima banyada. Al sendemà, la dona li va contar el somni al pescador i és per això que va eixir a la mar, aquell dia d’absoluta tempesta, i pel que es va jugar la vida. Enmig del marejol, aquell ésser malastruc, llançà la xarxa i pescà un peix tan gran que per poc afona la barca. El peix tenia tres caps i dues cues, i parlava valencià, i li va dir que no tinguera por, que era LA MARE DE TOTS ELS PEIXOS, que havia de tallar-li els tres caps i les dues cues, i que la seua dona havia de preparar el dinar amb ells només tornara a casa, i que devia donar les restes al seu gos flac i a la seua egua moribunda, perquè ella era la mare de tots els peixos, i sols assassinant-la salvaria la seua família, però li va dir també que llançara el seu cos mutilat a la mar, perquè ella es refaria. I això va fer el pescador i va tindre fills i li va guanyar un tros de vida a la mort.

Doncs això és el que pense de la poesia en general, cal traure-li els budells i deixar-se la vida en ella, amics i amigues, i cal fer una obra plena de valentia, crec jo, (encara que sapiguem que a la fi, la xarxa, germans i germanes, està foradada), cal fer una obra amb una ètica respectable, pròpia, i pense que cal exir a matar-se amb ella, jugar-se el tipo.

Pd: salutacions des d’ací a la revista Kamchatka, i al seu director i amic Jaume Peris Blanes, els quals tragueren ahir (un dia D’ABSOLUTA TEMPESTA), la seua antologia de poesia actual escrita al territori espanyol, titolada “Lecturas del desierto”, https://ojs.uv.es/index.php/kamchatka/article/view/12663/11881. Una antologia amb versos i entrevistes de moltíssims poetes joves, una antologia de més de 700 pàgines, realment, una ANTILOGIA, una cosa que s’esvara, que quasi no es pot pensar, una cosa quasi real, ja més enllà d’una categoria, (o no), un desert que canvia, on ens movem els poetes, on habita l’oblit i tot això. En fi, gràcies per la vostra monstruosa obra acadèmica, hauríem d’estar llegint-la molts dels que ens interessem per estes coses.