Ca Saforaui o el combat contra la gelor

Fa uns dies que pense en escriure una petita cosa per a Ca Saforaui. Fa molt de fred a la platja de Gandia i se’m gelen les mans mentre escric. Vinc fa una estona de xarrar sobre decasíl·labs amb Ausias, i sobre per què ens sembla que existeix una elit cultural que domina el pastisset dels poetes, deixant poquet aire per respirar. Aquell castell sembla inaccessible. La cultura literària, tant en castellà com en valencià, és una petita muntanya inaccessible, on, una vegada hi has arribat, busques una copa de cava i et donen coca-cola. He vingut fins a casa en bicicleta i mentre escric se’m gelen les mans. L’hivern a la platja de Gandia és molt humit i quan el fred no entra dins la casa, el fred es fa dins la casa, ix de baix els mobles, els llits, les culleres, els papers, els llibres, el Tirant, l’obra completa de Borges, el receptari valencià de cuina que em regalà Marifé. He escrit poemes en condicions molt pitjors, em dic. Supose que Ausias també.

Ara òbric la motxilla i em pose la dessuadora negra de Ca Saforaui. Funciona. Però tinc encara les mans gelades. Per a qui no ho conega, Ca Saforaui no és més que un grup de persones que treballen de manera desinteressada al barri de les cinc-centes de Gandia. Treballen pel barri: fan classes de repàs als xiquets i xiquetes menudes; organitzen un banc d’aliments; organitzen jocs i recitals; el dia 25 papà Noel va anar i va deixar regals; hui els reis han anat al local del carrer Nou d’Octubre i han donat regals als xiquets del barri. Estic content quan vaig a veure’ls i em conten com els va, quan fem una cervesa, quan entre somriures se’ns escapa el fum de les cigarretes i il·lusionats em comenten que obriran un Menjador Popular, enfront del local on podran donar de menjar a la gent. Són valents. A títol personal puc dir que he col·laborat amb Ca Saforaui en dos bellíssims projectes.
La primera vegada fou, també, de la mà de Saforíssims, societat literària, als que també els dec moltes coses. Tots dos em donaren suport per tirar endavant un festivalet de poesia que organitze al febrer i aleshores es digué Festival de Poesia Jove Gandia// Poètika Saforaui 2019. Gràcies a ells he aconseguit que vinguen a Gandia joves poetes mallorquins, catalans i d’altres indrets valencians, poetes com Laia Maldonado, Chantal Poch o Xavi Mas Craviotto, entre molts altres amics, que conegueren unes iniciatives basades en la col·laboració artística i l’autogestió d’events d’un alt nivell cultural, però des de la base del poble. Aquesta darrera idea és la que més m’encisa de totes. La interrelació d’artistes al voltant del projecte social de Ca Saforaui, molt en el fons, crec que és el camí per on hem d’actuar i renovar les relacions culturals dels artistes de la Safor.
L’altre projecte fou el dels Horts Populars de la Creueta, on es va implicar directament mon pare, Salvador Deusa, el qual des de ja fa un grapat d’anys juntament amb una colla d’amics i amigues ha fet una tasca important de treball solidari, basat en el cultiu d’hortalisses a l’hort de la Creueta, situat a la marjal de Xeresa-Gandia, i la seua donació a menjadors socials o venda per a regals de Nadal als xiquets i xiquetes en risc d’exclusió social del Raval de Gandia. Aquest estiu amb Ca Saforaui hem experimentat aquest model de cultiu amb tomaques, albargines i carabassins. Malgrat tots els problemes que ha suposat, alguna cosa se n’ha pogut fer. Tot depén, com sempre, de la voluntat d’uns pocs, que treballen anònimament, per intentar aportar un granet molt menut d’arena que millore la vida de molts. I això costa molt. Hi ha molts projectes bonics que cauen perquè al final depén de la voluntat de pocs. En primer lloc, tot això costa diners. Ca Saforaui fa uns dies ha obert un VerKami enfocat al finançament del projecte del Menjador Popular. La recompensa pot ser una dessuadora negra que acabem de traure. És negra, calenta, important per a passar l’hivern. Hi ha hiverns que es fan interminables. En aquest enllaç us deixe la forma de participar en la iniciativa del Menjador Popular: clica ací.

Quan tornava en bicicleta fins a ma casa pensava en la tasca del jove Ausias, en les lletres de rap d’Ausias. Crec que el seu treball serà important a la Safor, que fa molts segles que es renova, com les marjals. Encara tinc les mans gelades mentre escric l’article. En eixir del local, amb una cervesa als llavis, Ausias m’ha recitat algunes lletres de rap. La majoria dels versos eren de deu síl·labes. Deia cuidar bé la llar, tornar a l’inici.

Cuidar bé la llar i tornar a l’inici.

“No demanem diners. Demanem una identitat digna”

Sabeu que Saforíssims Societat Literària ha aconseguit que l’Ajuntament de Gandia es comprometa a celebrar cada any el dia 3 de març per honor al poeta Ausiàs March? Sabeu que hem aconseguit que es comprometen a col·locar una placa davant de la casa on se suposa que va viure, al carrer major?

Una placa, almenys.

Moltes vegades m’he preguntat: com és possible que algú ho sabera i que no estiguera indicat abans? On és la casa-museu Ausiàs March de Gandia? On el Museu Joanot Martorell? Com és possible que no es faça res amb els ossos que s’han descobert a Sant Jeroni de Cotalba? Els ossos de Peirona March i Isabel Martorell, esposa de March i germana de Joanot? Per què ningú no diu res? Perquè segueixen podrint-se allà? Per què mai ningú no sap res?

La nostra ciutat no ha aconseguit identificar-se.
Ni amb el que és, ni amb el que no és. Tot el món entén per què quan va a Alcalà d’Henares, Oriola o Praga, tenen Cervantes, Miguel Hernández i Kafka com elements vertebradors de la cultura urbana. Perquè això els identifica.

La identitat és allò que en comptes de ser no-res és -o fa ser- alguna cosa.

A aquestes ciutats que esmente la literatura té un paper fora de les pàgines, i plena de sentit una consigna: aturar un poc més la tempesta de temps que esborra totes les coses, el clam que diu “no volem ser oblidats”, ” resistim encara una miqueta més, abans de ser engolits per més apartaments de formigó”.

Qui no té identitat és per què li l’han extirpada.

Amb què ens identifiquen? Amb un turisme madrileny i amb un programa de la MTV que va enfonsar la nostra identitat a un pou de merda.

No demanem diners, demanem una identitat digna.

A març March

 

Hui tinc una recomanació mil·lenial, ja que s’acosta la data de la mort d’Ausiàs March (3 de març, 1459).
És probable que sols siga jo qui ha fet totes les visualitzacions d’aquesta conferència. Disfrute moltíssim quan isc a caminar, o a córrer, o quan agafe la bicicleta, i escolte bones xarrades sobre escriptors que m’agraden. Si algú em veu per ahí amb auriculars, no tinga dubte que aniré escoltant la veu d’algú que em parla de poesia, de literatura, o d’alguna cosa de l’estil. Em sé converses de memòria, reflexions, poemes, títols, gràcies a aquest hàbit. Tinc plena la memòria del mòbil d’hores i hores de Borges, Martorell, Pla, Onetti, Bolaño, Estellés (lo poquet que hi ha), etc. És un vici real que tinc des que es podia fer això als primers mòbils, quan anava al batxillerat. La gravació de la que vos voldria parlar hui, és sobre Ausiàs March. Que es puga trobar, hi ha poc material auditiu interessant sobre March. Un d’aquests encara existeix per la incomprensible fortuna, o pel destí, i és gràcies a que amb molta sabiduria algú va gravar Ferran Garcia-oliver al Centre Cultural Castellut. Ací, Ferran, que sap moltíssimes coses sobre Ausiàs March, i que té un domini brutal de la paraula, acosta la figura de March d’una manera interessant i senzilla, per a tot el món. Açò té un valor didàctic molt important. Vos recomane que l’escolteu detingudament i que si podeu, descarregueu la conferència del YouTube (si no sabeu com es fa em podeu preguntar) per escoltar-la en qualssevol moment, en qualsevol passeig, o activitat, perquè paga moltíssim la pena.

L’arquitecte a Gandia

2018, foto a Mallorca, feta hores abans de separar-nos al primer Salvador Iborra.

 

Laia Maldonado i jo ens vam conèixer a la tardor del 2018, en unes circumstàncies peculiars. Els dos érem finalistes d’un premi per a joves poetes que convoca l’AELC, i que porta 14 finalistes d’un certamen de poesia a conviure uns quants dies a una casa, on hi ha activitats literàries, beguda, bona companyia i tal. Una de les coses interessants d’aquelles convivències de poetes joves és que, quan arriben a la casa, no saben qui ha guanyat el premi, com en OT, o qualsevol cosa d’aquestes. Aleshores, es creen una sèrie de vincles i una atmosfera molt forta de tensió artística (siga el que siga això). Recorde que aquells dies d’Olot i de Mallorca beguérem molt d’alcohol. O eixa impressió vaig traure jo. Potser era jo soles qui bevia. Recorde beure Xesc Alemany, recorde beure  Carla Fajardo. Jo no passava, llavors, un bon moment a nivell literari, és a dir, a nivell vital. De fet, tinc un record nefast d’entrar un lavabo, sense trobar-me bé, de vesprada, molt malament, crec que amb intenció de vomitar, i vore la pobra Laia Maldonado que anava a dutxar-se, dient-me «no et preocupes Joan…». Quina barbaritat. Jo proposaria pel Salvador Iborra 2020 que ficaren càmeres, i que feren un programa de telebasura en pla pancatalanista a À Punt, IB3 i TV3, amb el Salvador Iborra com a vehicle conductor. Ho tindria tot: alcohol, converses cutres, feelings, embolics, gelosia, odis, enveges, amor, (jo sexe no en vaig vore, però ves a saber). I obriria les bases reals per la creació d’un pais. Recorde vore arribar Laia al moment de recitar els seus poemes. Jo sóc un pèssim recitador. Tampoc no m’agrada recitar ni escoltar recitar poesia a la manera convencional. M’agrada alguna cosa, però en general en soc escèptic. Aleshores aparegué Laia, amb les seues sabates gegants i el seu aspecte de seguretat. Tot el món començà a aplaudir. Jo em vaig apropar la botella de vi als llavis tremolant pel meu torn. Jo em sent poeta, més que ningú, però Laia semblava feta per tindre totes les cartes al món de la poesia, (de fet les té, això em fa molt feliç), i jo, en canvi, crec que estic fet per ser un d’aquells poetes menors, que van al costat d’aquesta gent. M’agradaria ser un d’aquells que els cau una fletxa quan porten ja setmanes de batalla. Tampoc té molta importància. La batalla (això mateix!) és la mateixa. 

Crec, com vaig parlar no fa molt amb la Marta Vilardell, que un dia, a més de consolidar-se com una poeta interessant i que podrà generar alguna cosmovisió sobre ulls de poetes futurs, Laia Maldonado serà una gran editora de poesia, o dirigirà alguna moguda xunga a nivell literari, és a dir, crec que serà un personatge a tindre en compte. Pel moment, ha guanyat el premi Ventura Ametler amb els poemes del 2018 que li vaig escoltar dir i que componen el llibre de “L’Arquitecte”, plena de seny, a aquelles convivències d’Olot. Poemes que el divendres dia 28 de febrer prodré presentar a la llibreria Ambra de Gandia en el context de les Jornades Literàries #PoètikaSaforaui. Aquesta presentació precedirà el recital on llegirem poemes a la nit, al local de Ca Saforaui (c/ 9 d’octubre 39, Gandia), en companyia d’altres poetes com ara Cristina Girona, Chantal Poch, Esther Climent, Mazella, Verónica Pérez, Enric Agost, Alba Palau o Mireia Casanyes (entre d’altres que hi poden arribar al casal de Ca Saforaui sense esperar-nos-ho), els quals hauran arribat des de llocs com Lleida, Barcelona, Castelló, Mataró o Tarragona, per participar d’aquest esdeveniment.

Tinc gana de retrobar-me amb la Laia. Que em conte notícies de Barcelona, del Xavi Mas, del meu Mig-amich: Adrián Salcedo, de com va movent-se la ciutat des que me’n vaig anar amb intenció de no tornar mai, de com està des que vaig tornar i me’n vaig tornar a anar, quan celebràrem la notícia del Premi Alzira. Ella arribarà a Gandia, potser amb la benvolguda Mazella, agafades del braç. Jure que Gandia sempre tindrà les portes obertes per aquestes animetes.

Gandia Poetry Spam

Aquest és un article que vaig escriure quan el concepte de #PoetrySpam sols era una cosa que la meua ment maquinava i que no tenia res a vore amb la revista que avui coneixem. La meravellosa Caràcters me’l va publicar i conte l’experiència d’un recital estranyíssim que va tindre lloc a Gandia l’any passat i que el proper mes de febrer segurament tornarem a repetir.

GANDIA POETRY SPAM, JOAN DEUSA

Poetry Spam, revista de poesia

Fa bon estar aquesta nit. Com aquelles nits que quasi són estiu i som encara part de primavera. Quan el cos em diu, estic bé, dóna’m canya. I he pensat en la revista que alguns poetes cabrons i cabrones tenim entre mans. Tinc la impressió de què tot anirà molt bé amb aquesta revista. Una sensació que havia perdut feia uns mesos i que ara sent en un moment com un petit raig.
No un raig atmosfèric que tot el món pot vore. Sinó, un raig intern que passa dins un túnel d’electricitat que de vegades perd el corrent intern i queda com petrificat. I que funciona durant els anys, com un curtcircuit. I que, també, és la literatura en llengua catalana, diria jo.
Hi ha literatures que han tingut una tempesta visible des de lluny, d’aquelles que ixen en les notícies de molts noticiaris nacionals. No és així en la nostra, diria, la nostra literatura, en la que no hem guanyat encara, ni el més petit espasme de curtcircuit, els actuals poetes menors de Lleida, de Gandia, de Matadepera.
He conegut una considerable quantitat de poetes aquest any. Poetes que de cap manera em meresc, i que en algunes coses es pareixen a mi. Alguns són joves, altres menys joves, però joves, i que es deprimeixen i que beuen cervesa, una cervesa roïníssima en alguns casos. Altres prenen coses molt pitjors, infinitament pitjors diria. I que no moriran al cap de cinquanta anys veient el que ha sigut la seua vida. Moriran abans,perquè fan servir massa vida en la quotidianitat. És una cosa trista i noble. Però més trista que noble.
Poetry Spam, la revista de treballadores precàries i desocupades compta amb un equip estrany i acostumat a patir les inclemències atmosfèriques. I que no sap, ben bé, el funcionament intern de la direcció literària actual, però que ha conegut molts d’aquests joves que consumeixen hamburgueses i cervesa, i tota mena d’aliments prefabricats que farien estirar-se literalment els cabells a molts dels seus contemporanis. Una revista literària, una revista literària en Internet, és un instrument molt patètic, i més encara quan està fet pels individus que acabe d’esmentar. És com una pistola que es carrega amb olives, com en aquell videoclip de Rosalía, o una mà electrònica que subjecta una pistola de joguet, amb una bala enverinada, també.
A pesar de tot, tinc una bona sensació. Potser és perquè encara em considere una persona jove i la manca d’experiència em fa no pensar en la futilitat de totes les coses del meu àmbit. Però, en fi, m’és tot igual. Em referisc als diners, i a la posició social, la qual seria una infàmia pensar en qualsevol literatura. Això és el que, el dia de hui, mentre ultimem la selecció de poemes per al primer número, pense. Assegut a una terrassa, amb una cervesa roïníssima, pensant, en molts dels meus amics i amigues, que m’escriuen amb els millors propòsits,mentre pense en els oratges fastigosos d’aquest estiu vinent, abans que comence la batalla de spam.