Poema guardonat pel premi Pare Miret de Beniopa.
Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.
