AUSIÀS MARCH & REGGAETON

https://www.nuvol.com/llibres/el-reggaeton-dausias-march-167836

Una nit de fa dos anys, quan no em coneixia ningú, vaig estar a punt de comprar un pot de pintura i fer un grafiti al núm. 38 del Carrer Major de Gandia que diguera: “ací va viure ausiàs march“. Al final no em vaig atrevir. Gràcies a Isabel Canet vaig entrar a formar part de Saforíssims Societat Literària i des del 2018 milite des de l’associacionisme literari per aquestes qüestions difícils de resoldre al País Valencià, el llegat ocultat de March n’és només unaAls anys seixanta, un jove Josep Piera caminava des de Beniopa fins a Gandia, s’aturava al mateix núm. 38 (sense saber quina era la història de l’edifici), ja ocupat per la Cafeteria Moreno, demanava un café i es passava la vesprada escrivint poemes. Aquella havia estat la casa dels March cinc segles abans. L’any passat, la regidoria de Cultura i l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia, es van implicar en la proposta de Saforíssims d’incorporar el 3 de març (dia de la mort d’Ausiàs March) al calendari festiu del poble sota el nom de ‘3 de March‘. Fou el passat 3 de March quan amb Saforíssims aconseguírem col·locar una placa al 38 del Carrer Major on, avui, hi diu: “Ací hi havia el palau on visqué el poeta Ausiàs March”.

[…]

El plor dels samarucs

Poema guardonat pel premi Pare Miret de Beniopa.

 

Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.