El plor dels samarucs

Poema guardonat pel premi Pare Miret de Beniopa.

 

Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.

 

 

Deixem-ho tot novament, encara que sapiguem que no valdrà per a res

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.

Un poema de la classe problema

Per a Josep Lluís Roig

Un poema de la classe problema
em va portar a una resposta irreductible
això em va fer abandonar camins essencials,
vaig engreixar i vaig dur una mala vida;
sóc salvatge i els metges em vigilen.
Ara, hui mateix, estic perdut entre la boira.
M’esforce molt, em concentre en els punys,
l’art de boxejar certerament.
Un poema de la classe problema
m’ha fet reduir este amor
i deixar els costums dels meus pares;
he deixat de llegir molts llibres,
em perd en llenguatges,
sóc deixeble de mestres indiferents
de taxistes, tinc un mestre
que viu a prop i que em porta a València i em torna al Gandia.
Ell no escriu poemes de la classe problema
sinó circumstàncies terribles ocorregudes
en selves de tomaqueres.
Ell em recomana concursos de poesia,
«estic cec i sóc vulnerable a una malaltia»
pense mentre conduïx i parla,
un abisme llunyà.
Ell em convida a dinar
em convida a copes de cervesa; li dec diners. Ara, però,
escric un poema de la classe problema
on li done les gràcies.
Prompte me n’hauré d’anar molt lluny
i el meu mestre seguirà amb l’antiga professió
d’escriure quan es torna de treballar,
prop de la dona, de la impressora i del gos.
Escric açò perquè li agraïsc una certa teoria
que acabe, amistosament,
amb aquella situació problemàtica
dels llirs entre els cards,
de la gasolina traduïda en motors.

Poema confessional

Preferim viure en aquest jardí trist
Silvie Rothkovic

El meu temps ara dient

el veritable moviment així

Triant un tros de la petjada

Aliena, a les estacions on

La vida del viatge

No s’oposa, i la reivindicació

D’un estat, a mi mateix,

Em dedica a la POESIA i

Al patiment, als matins

Amb mal de panxa,

Als lladrucs dels gossos que ara ploren.

Han destrossat

Les meues puntes de llapis.

Les vaig anar salvant.

El món va girar

Sols a la nit dels últims dies

I no va funcionar

Perquè als penya-segats del meu patiment

Treballa l’intestí,

l’aparell reproductor de la literatura,

Al penyal i a la vora,

Allà el meu cervell sent les nàusees,

Allà sent també els dies següents,

On una vida es té com una mort

I el vers ix migcompot.

He viatjat a les zones més tristes

Fetes pels immigrants,

Als barris d’allà on lo vers malastruc

ha prosperat,

Sent germanor

pels vagabunds d’òptica dominant

I per les dones amb aquell abric

De plomes de corb.

La carn del xiquet, dels poemes fets a França,

Amb les mans gelades a finals de segle dènou

I el cor plé d’una constant producció de plomes

I substàncies psicotròpiques,

Als barris de la cendra i la melancolia

A les lliçons d’estètica contra Freud i a l’aforística

Del rebutjat i

L’ètica de Paul i Ludwig Wittgenstein,

Allà on tremolen les puntes del vestit

Del nostre xiquet dançant,

Allà on la sabata no ho suporta

Allà on el riu de fem acaba mullant la part del mitjó.

Mai allà on es pensa l’ampolla sense tap,

Mai allà on es deixa caure la mel i on habita la mosca,

Mai on el xiquet trobe la raó i el perquè

Mai on el patiment forme part d’una pàgina

Mai on els poetes salven la vida,

Als accidents d’avió i als accidents

Dels conductors funeraris,

Mai on les mans escriguen sense tindre

Records dels blaus oceans.

A la branca, a la muntanya erma,

Als blocs abandonats d’apartaments,

A l’hivern humit i l’autenticitat

De les pàgines on passen coses horribles.

Escric este vers nu,

No a la possible interpretació

Ni a la multiplicitat de les lectures d’un sector acomodat

A llegir i menjar fem.

No, jo et parle a tu.

El mal.

Allunyat

Jo em dedique a ficar la segona paraula
després de la primera, jo sempre lluite
en aquesta Batalla perduda
Prèviament.
Tinc una sensibilitat que no trasbalsa les paraules
de l’estil, sóc pobre habitant al poble
de la poesia, i he perdut la roba, les botes,
jo vaig anar a Palestina i a Matadepera amb aquelles botes,
a muntanyes grans i aspres, jo vaig caminar.
El meu estil ha perdut moltes coses,
sobretot la sobirania i el gir malalt
de la monyica, que ja no farà el cercle
a les reunions de poetes, on es podria el meu cor cansat.
I què vas fer?, dius a la mitjanit i sostenint l’agudesa d’un ventall,
contra la mala calor que ha fet això tremolar a l’habitació on visc ara,
sense veïns, la platja buida del meu poble.
De vegades òbric la finestra, i isc al balcó, despullat,
Déu ha creat les gavines, les nits de tempesta.
Mire les poblacions llunyanes, amb les petites il·luminacions

Et faré dinars

Per tu faré els plats més meravellosos,
plats d’arròs i mandonguilles, carn al forn,
mai et faré esclata-sangs, mai plats que no t’agraden,
et faré paella sense tantes bajoquetes perquè sé
que t’agrada la inexplicable reductibilitat
i la mirada circular del gust únic.
Faré també altres arrossos que sé fer,
i els plats de pasta amb tomaca, carn i verduretes,
dinars que vaig aprendre per tu a València i a Roma
aquelles vesprades després de tantes mirades al nostre llit.
El joc de fer-te menjar és també una doctrina del joc:
fer-te l’estima propera des d’una cosa entre totes les coses
fins als llavis tendres, que pronuncien el meu nom
allà en els camps de la Manxa, fora del somni