PER SI LES COSES ES POSEN MOLT AGRES

per a Josep Piera, que és el seu aniversari
i per als amics del podcast Comtessa Pardo Bazán, que des del seu programa em van animar a escriure un poema sobre tècniques de guerrilla.

A vegades pense que hauria de cremar tots els poemes i gastar
els pocs diners que em queden al compte bancari
per a comprar un bitllet a l’altra banda del món
per a oblidar la infinita capacitat que té aquest país
per a ser acomodatici i per a sotmetre’s a un ritme de pena
que condiciona de vegades obres poètiques plenes de força.
Sempre som els mateixos, diuen per les notícies.
El meu amic Juma escriu poemes i diàlegs amb el diví.
Va deixar el tabac als 25 anys
i em proposa una possible sortida revolucionaria
per si les coses es posen molt malament.
La idea és senzilla: fer-nos amb fusells i municions
i marxar a les muntanyes.
A Catalunya el Juma es coneix la majoria de les carenes.
A la Safor, les coves usades pels milicians estan tancades per l’Ajuntament,
potser és més inhòspita la serra de Mariola, més adient,
malgrat que jo preferiria quedar-me a la Safor, a prop de ma casa,
o de la Vall de Gallinera.
El comando valencià, doncs imagine que estaria format
per un conjunt de poetes capaços de suportar
aquesta imminent explosió de dolor.
Àngels Moreno, per exemple, hauria de ser-hi
perquè a banda de ser revolucionària seria capaç de curar les ferides
de bala. Pense també en Ismael Sempere,
que em sabria molt greu que el mataren,
pense en Ximo Cano i pense en la pobra Esther Climent
que també té coneixements odontològics que sembla que no
però no vindrien malament.
A la Maria Josep, al Josep Lluís, al pobre Piera,
a la Teresa, no m’agradaria veure’ls patir, ho dic
DE TOT COR.
A l’Àngels Gregori, al Pau Sif, al Rubén Luzón,
a l’Alba Camarassa, la Isabel Garcia Canet, doncs,
els hi diríem les nostres posicions
i els hi demanaríem recursos tècnics, menjar
botelles d’aigua, botelles de cassalla.
El comando català imagine que podria fer molt de mal
si comptaren amb la Maria Sevilla, o amb la Raquel Santanera.
He vist Laia Maldonado alçar peces de més de cent cinquanta quilos amb les cames.
Em faria molta pena veure patir la Carla Fajardo
que segur que s’apuntaria al regiment de Montserrat,
no voldria que les bales la colpiren.
Hi ha bales que passen per l’orella dels poetes.
Hi ha poetes que corren entre pedregades de bales i els passen per les orelles
sense tocar-los.
Confie en què l’Adrián Salcedo encapçalara un atac al Vallès Oriental.
Chantal Poch el pot ajudar, perquè segurament sabria enviar missatges
amb les colomes, i altres ocells.
La Silvie Rothkovic ja viu en un bosc, podríem demanar-li refugi.
Pel que fa a Mallorca, l’única esperança és en Xesc Alemany.
Li comentava al Juma algunes tècniques de guerrilla
que havien sigut usades pels blavers contra Estellés als anys setanta
i pocs anys abans per el Che Guevara en Sierra Maestra.
Cada nit, un poeta voluntari haurà de baixar de la muntanya
i acostar-se fins al campament enemic.
El poeta haurà de disparar, un tret a l’aire,
i després un altre, i després un altre.
Si sobreviu, als vint minuts ha d’intentar tornar al comando sense ser perseguit.
Al dia següent un altre poeta voluntari haurà d’acostar-se als enemics,
i repetir el perillós procediment.
L’esperança és que abandonen les seues posicions després de set dies sense dormir.

Si les coses es posaren molt agres, però molt i molt obscures,
hauríem de pujar a les muntanyes violetes
i disparar: aquest raig de versos socials
fins que l’oblit entregara les armes.
El Juma es va entusiasmar molt amb la idea,
igual que l’Àngels Moreno i igual que la Carla Marco
que em digueren que anirien a les muntanyes.
De segur que sí!, em van dir.
Xesc Alemany em contestà que no ens hem de preocupar per desaparéixer
i que hem de gaudir de l’estona. Xesc lluita en solitari.
Ahir vaig tornar a casa després d’haver escrit moltíssims poemes.
En eixir al balcó vaig escoltar les invisibles ones de la mar.
Vaig escoltar. Les invisibles ones de la mar.

QUAN TRENQUEN UN BES


poema per al bes del mural LGTBI
quatre vegades trencat a Gandia

Gandia té flors liles que s’obrin cada nit
des de dins els murs en quan ve la llum Lluna.

A Gandia existeix un petit espill on
hi ha qui no es reflexa, degut a la penombra.

El meu poble color lila sempre em fa molta pena,
com quan venia Fira, i l’olor de la Fira,

quan ma mare em besava, quan mon pare em besava;
el bes del meu germà; d’una xica; d’una altra.

Tots els besos formaven part del petit espill,
que algun cabró ha trencat enmig de les tenebres.

He vist trencar-se besos enmig de les tenebres,
mentre els xiquets passaven rient a l’estiu fràgil.

Panero comparava l’amar amb el matar,
Ausias March pregava Déu per la seua ànima.

I els besos de les dones romanien secrets,
i els besos de les dones romanien secrets.

“Pots trencar un espill però no el seu reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.

“El meu poble em fa pena quan no trobe reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.

Com en una oració perquè el dia no nasca.
Com en una oració perquè el dia no nasca.

Els 4 poetes de l’Apocalipsi

per a Juma B. Barratxina

ELS QUATRE POETES DE L’APOCALIPSI

Quatre poetes de poble ixen a fer fotos.
Un captura una serra de muntanya,
Un altre un teuladí que beu d’un toll,
Mentre els dos darrers fotografien núvols
Amb formes de persona.

Quatre poetes a l’atur busquen una feina.
Al primer li endollen un despatx,
El segon és contractat a Mercadona,
El tercer i el quart es comboien
I atraquen una joieria de Gandia.

Quatre poetes precaris es queden confinats a un pis menut.
Un escriu sobre un amor infantil,
Un altre fa sonets nacionalistes,
I els dos darrers els plagien els poemes
Del xiquet, la misogínia i la bandera.

Quatre poetes menors es presenten a un premi literari.
El primer queda segon,
El segon queda tercer,
El tercer rep una menció,
I el quart aplaudeix la guanyadora amb èmfasi absolut.

Quatre poetes malalts acaben en un hospital,
El primer contrau un virus contagiós.
El segon té un càncer de pulmons,
El tercer pateix de claustrofòbia,
I el quart té una ferida de punyal en el costat.

Quatre poetes alcohòlics entren en un bar
I demanen cervesa, cassalla, vodka i ginebra.
Però es queden mirant-se a la barra mentre riuen,
Perquè no recorden un vers digne per brindar.

Quatre poetes oblidats es desperten al cementeri.
El primer es deprimeix i es dona a la beguda,
El segon va una llibreria i ho constata,
El tercer s’enamora i forma una família.
El quart, com sempre, escriu el seu darrer poema.

El plor dels samarucs

Poema guardonat pel premi Pare Miret de Beniopa.

 

Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.

 

 

Deixem-ho tot novament, encara que sapiguem que no valdrà per a res

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.