Sonet del meu Alexandre

Tot es perdrà, va dir aquell robot,
com un xiquet a la vora de l’aigua.
On han anat els ocells del desert?
Aquells falcons que abans eren en gàbies,
sempre iracunds, ara volaran lliures.
Cíborgs de March que miren les estreles.
On anirem? Les bales plenes d’aire.
Beveu el glop que eixugarà l’ampolla,
ompliu de sang el gerro de l’anís.
Jo vaig tenir la història d’Aquil·les
entre les mans. Vaig tenir Babilònia,
la tremolor del món quan és suau.

Tot es perdrà, va dir aquell robot,
com els ocells cíborgs alliberats.

Tavernes, 2022

Els 4 poetes de l’Apocalipsi

per a Juma B. Barratxina

ELS QUATRE POETES DE L’APOCALIPSI

Quatre poetes de poble ixen a fer fotos.
Un captura una serra de muntanya,
Un altre un teuladí que beu d’un toll,
Mentre els dos darrers fotografien núvols
Amb formes de persona.

Quatre poetes a l’atur busquen una feina.
Al primer li endollen un despatx,
El segon és contractat a Mercadona,
El tercer i el quart es comboien
I atraquen una joieria de Gandia.

Quatre poetes precaris es queden confinats a un pis menut.
Un escriu sobre un amor infantil,
Un altre fa sonets nacionalistes,
I els dos darrers els plagien els poemes
Del xiquet, la misogínia i la bandera.

Quatre poetes menors es presenten a un premi literari.
El primer queda segon,
El segon queda tercer,
El tercer rep una menció,
I el quart aplaudeix la guanyadora amb èmfasi absolut.

Quatre poetes malalts acaben en un hospital,
El primer contrau un virus contagiós.
El segon té un càncer de pulmons,
El tercer pateix de claustrofòbia,
I el quart té una ferida de punyal en el costat.

Quatre poetes alcohòlics entren en un bar
I demanen cervesa, cassalla, vodka i ginebra.
Però es queden mirant-se a la barra mentre riuen,
Perquè no recorden un vers digne per brindar.

Quatre poetes oblidats es desperten al cementeri.
El primer es deprimeix i es dona a la beguda,
El segon va una llibreria i ho constata,
El tercer s’enamora i forma una família.
El quart, com sempre, escriu el seu darrer poema.

La piscina

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.