Record d’un grup de joves adolescents a la porta de l’institut que corrien perill al penya-segat de la bellesa

per als xiquets de Sabadell Nord

*

sempre que tinc
en la meua ment
un bosc petit de felicitat
sempre que m’ocorre
una desgràcia íntima
com quan els ocells es desvien en el vent
perquè el cor els falla, aquella part misteriosa del cor que sempre falla
sempre que tinc
aquests dits una miqueta mullats
per la temptació de les paraules que no ixen de mi amb prou precaució
us veig, us puc veure
flotant entre aquesta línia
a l’altra banda de la pàgina,
com quan s’arreceren les naus a la badia dels pobles com el meu
blancs i lluents,
quan la corda que impedeix que marxen de viatge els meus xiquets
es plena d’argent.

*

a les ànimes que viuen als meus somnis, els dic:
no us oblideu de les ales d’escuma que us creixen a l’esquena
quan la mar està freda i batega i us deixa entrar una estona
dins ella.

com les flors blanques dels ametllers
són unes ales fetes per fugir de les ciutats ocupades
per les petites soledats,
que haureu de provar a la vora
d’aquest penya-segat.

QUAN TRENQUEN UN BES


poema per al bes del mural LGTBI
quatre vegades trencat a Gandia

Gandia té flors liles que s’obrin cada nit
des de dins els murs en quan ve la llum Lluna.

A Gandia existeix un petit espill on
hi ha qui no es reflexa, degut a la penombra.

El meu poble color lila sempre em fa molta pena,
com quan venia Fira, i l’olor de la Fira,

quan ma mare em besava, quan mon pare em besava;
el bes del meu germà; d’una xica; d’una altra.

Tots els besos formaven part del petit espill,
que algun cabró ha trencat enmig de les tenebres.

He vist trencar-se besos enmig de les tenebres,
mentre els xiquets passaven rient a l’estiu fràgil.

Panero comparava l’amar amb el matar,
Ausias March pregava Déu per la seua ànima.

I els besos de les dones romanien secrets,
i els besos de les dones romanien secrets.

“Pots trencar un espill però no el seu reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.

“El meu poble em fa pena quan no trobe reflex”
jo pense a quatre-cents mil metres de distància.

Com en una oració perquè el dia no nasca.
Com en una oració perquè el dia no nasca.

Els 4 poetes de l’Apocalipsi

per a Juma B. Barratxina

ELS QUATRE POETES DE L’APOCALIPSI

Quatre poetes de poble ixen a fer fotos.
Un captura una serra de muntanya,
Un altre un teuladí que beu d’un toll,
Mentre els dos darrers fotografien núvols
Amb formes de persona.

Quatre poetes a l’atur busquen una feina.
Al primer li endollen un despatx,
El segon és contractat a Mercadona,
El tercer i el quart es comboien
I atraquen una joieria de Gandia.

Quatre poetes precaris es queden confinats a un pis menut.
Un escriu sobre un amor infantil,
Un altre fa sonets nacionalistes,
I els dos darrers els plagien els poemes
Del xiquet, la misogínia i la bandera.

Quatre poetes menors es presenten a un premi literari.
El primer queda segon,
El segon queda tercer,
El tercer rep una menció,
I el quart aplaudeix la guanyadora amb èmfasi absolut.

Quatre poetes malalts acaben en un hospital,
El primer contrau un virus contagiós.
El segon té un càncer de pulmons,
El tercer pateix de claustrofòbia,
I el quart té una ferida de punyal en el costat.

Quatre poetes alcohòlics entren en un bar
I demanen cervesa, cassalla, vodka i ginebra.
Però es queden mirant-se a la barra mentre riuen,
Perquè no recorden un vers digne per brindar.

Quatre poetes oblidats es desperten al cementeri.
El primer es deprimeix i es dona a la beguda,
El segon va una llibreria i ho constata,
El tercer s’enamora i forma una família.
El quart, com sempre, escriu el seu darrer poema.

3 copes de cervesa/ homenatge a 3 poetes: Escrivà, Roig i Gregori.

 

 

MARIA JOSEP ESCRIVÀ

 

poema en commemoració a la darrera edició del seu poemari
SERENA BARCA, de la noble editorial dels bucaners, i en saber
de l’índex de lectura dels valencians dels Valencians.

Potser et pareix
Que diré una animalada.
Però m’has de creure si et dic
Deixa este poema,
Ves-te’n, i obri
Per qualsevol pàgina
Les fulles de l’herba
El romanços vells castellans
O un el llibre de March.
Què passa Joanet?
Per què toques hui
Esta flauta trista.
No ho sé, és un dia de ponent.
Estos dies m’afecten,
Suponc que dic això
Perquè considere que soc el pitjor
De tots els poetes.
Ho dic amb sinceritat
No perquè ara em digues que valc.
No valc res, cosidere
Que he de servir per a tu
Com a Gandia per exemple ho fa
El noble pont de la Fira
Un camí roig i d’esperança
Cap a l’alegria.
La referència
És molt clara:
Abandona’m,
Passa als altres que
Et mereixes, lectora,
Per exemple, passa
A eixe llibre bonic
De Maria Josep Escrivà
Que és una poeta del Grau,
Que és una bona poeta.
He de dir que ella
(Com també li passa a Àngels Gregori,
Com no li passa a Josep Lluís Roig)
Maria Josep
S’assembla a la seua obra.
D’alguna manera
Sempre està quan la necessites.
En la “vida real”, però
He rigut molt
Xarrant amb Maria Josep
I ens hem contat
Casos estrambòtics
Encàrrecs i acudits
Després de te, d’olleta,
de copes de cervesa….
M’ho he passat bé, moltes vesprades
Xarrant amb ella per telèfon.
Però, a pesar d’això
Sempre pense que hi ha
Una certa pena
Travessant la seua obra.
I em sap greu.
No li ho he preguntat mai.
Potser perquè eixes coses no
Es poden preguntar.
És eixa, l’ala d’aigua
Feble, des d’on ella pot mirar
Com collons succeïx tot això
Que passa, bé o malament
A la vida del que és invisible
I que pot mantenir ferma
La nostra poesia.
Crec que la poesia social
Naix d’una valentia així, o
D’una pena així…

Jo et diria, si no
Ho has fet encara,
Abandona este poema
Perquè crec que acaben
De reeditar un llibre d’ella,
Et diria que fores a una llibreria
Ves-hi,
Ací hi ha bones llibreries
Bones llibreteres, que tenen
Llibres de Maria Josep,
Ves-hi,
I pregunta per
On han deixat eixes barquetes
Serenes.

 

UN POEMA DE  LA CLASSE PROBLEMA

                                             Per a Josep Lluís Roig

Un poema de la classe problema
em va portar a una resposta irreductible.
Això em va fer abandonar camins essencials,
vaig engreixar i vaig dur una mala vida;
sóc salvatge i els metges em vigilen.
Ara, hui mateix, estic perdut
    entre la boira.
M’esforce molt, em concentre en els punys,
intente sempre ser sincer, i exercitar-me en
l’art de boxejar amb estil i elegància.
Un poema de la classe problema
m’ha fet reduir este amor
i deixar els costums dels meus pares;
he deixat de llegir molts llibres,
sóc deixeble de mestres indiferents
de taxistes. Tinc un mestre
que viu a prop i que em porta a València
i que em torna a Gandia.
Ell no escriu poemes de la classe problema
sinó circumstàncies terribles ocorregudes
en selves de tomaqueres.
Ell em recomana concursos de poesia,
«estic cec i sóc vulnerable a una malaltia»
pense mentre conduïx i parla, com
un abisme llunyà.
Ell em convida al dinar
em convida a copes de cervesa; li dec diners. Ara, però,
escric un poema de la classe problema
on li done les gràcies.
Prompte me n’hauré d’anar molt lluny
i el meu mestre seguirà amb l’antiga professió
d’escriure quan es torna de treballar,
prop de la dona, de la impressora i del gos.
Escric açò perquè li agraïsc una certa teoria
que acabe, amistosament,
amb aquella situació problemàtica
dels llirs entre els cards,
de la gasolina traduïda en motors.

 

ÀNGELS GREGORI
He llegit tots els teus llibres
Els he llegit esperant a la porta del cinema
A la platja, a lavabo, nu, sota la manta.
Els he llegit al meu apartament,
Estàs barrejada amb Sòcrates i amb Catul,
Eliot i Roig, Rothkovic i Marçal.
A sota veig com et mira Corella
Com et veu Sant Agustí.
Putos pervertits. Però la veritat és
Que em sembla divertit
Que et digues Àngels.
Crec que sols de tu ho he llegit tot.
Ho he llegit mentre treballava.
Sense voler, he hagut de comprar tots els teus volums
I no sé per què. He pensat molt en els teus llibres
Inclús he pensat en ells en els millors moments
que poden haver-hi en una cuina i en un llit.
Però, en realitat, mai he pensat en tu,
No he considerat mai la sorpresa de vore una veu,
Vore-la amb cos, com una forma de vida
Humana, com un estudi botànic, bacteriològic.
I llavors, ahir.
Ahir et vaig trobar en el teatre, al costat del meu mestre.
Potser també és el teu mestre.
No t’imaginava amb els cabells tan vermells.
M’has dit que t’havia agradat molt el meu llibre
Que també t’havia agradat la meua veu.
Crec que la meua veu no tindrà un estudi botànic,
Sinó químic, o potser dermatològic.
També, m’has dit que hauria de canviar-li el títol al meu llibre,
I m’has citat a Coleridge,
Com si em conegures de tota la vida,
Com si haguérem escrit junts, molts versos, i haguerem fet junts
Plans de batalla, cerveses, paella, el camí que va pels horts des d’Oliva
Fins Gandia.
Les llums del teatre, llavors, s’apagaren,
Com en aquell poema, de Jaime Gil de Biedma.
El meu mestre estava en silenci mentre jo li feia broma.
I sols quedava la teua veu.
La teua veu, en canvi, era com tu,
Com quan hem parlat, moltes vesprades
Amb moltes cerveses imaginàries,
Era com jo ja et coneixia,
Literatura.
Literària.

Deixem-ho tot novament, encara que sapiguem que no valdrà per a res

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.

un poema de “El jardí trist”

*

Prop dels camps de futbol que hi ha al grau, sempre en el gymnàsiom em quede mirant

uns petits trossos de terra infecunda. Mai foren bancals, no terres importants… no ho sé, tant de bo

hagueren sigut, antigament, els horts on es besaren molts amants de Gandia,

i on els gestos del bes evidenciaren dins la calavera que ara descansa sota el matoll

o sota l’arrel de les cama-rojes, una justa victòria del temps, com un somriure després

de la separació a les estacions de tren, (i potser ella em deia m’agrades quan veus un poc de vi,

i es notava el gest prop de la cara, tot s’havia d’acabar), això ens agrada.

Però és aquest solar una cosa imperfecta i sembla fet per a amors molt distints i molt violents.

Es creua allà una carretera. Creixen ploradors i petits ploradors, maldestrament petites canyes, gespes verinoses, grogues flors.

Son tan sols fragments, la gent els mira, si els mira,

amb una certa pena. Allà viuen com a molt dos o tres pardals

bestioletes a reballades a part de l’invisible formiguer. Viuen de qualsevol manera. No els feu mal, no tenen verí.

Hem fet coses horribles en aquesta vida.

Damunt els blocs de formigó escampats ací, prop d’una caseta de motors,

he pensat en els drogoaddictes del llibre-curtcircuit

com l’esperit d’aquest antiparc, gents malaurades l’habiten.

Està fent-se tard. A quatre potes torne a casa