6 d’octubre, 2019, Tehran

un vallesà amb turbant

M’he quedat assegut als marbres que voregen l’estació de metro, i la protegeixen de la selva que s’ha convertit el tràfic a aquestes hores de la tarda. De tant en tant, una ambulància intenta fer-s’hi lloc amb la sirena apagada. Em pregunto si les obrís, si també intentaria fer-se’n un, de lloc, la cançó de les sirenes entre els sorolls de la ciutat. Aquí, sobre els marbres, els dies d’algunes persones que hi jeuen, reposen. Una dona alça la mirada perduda a les persones que surten del metro. Una jove em mira, s’asseu prop meu i escolta música, fins que sent que li arriba l’hora de baixar sota terra. Fins i tot dos homes obren una taula portàtil, prenen te i juguen a escacs. En aquesta petita plaça el silenci fa remor, per sota del bramul i el pas de la multitud. No sé si han nascut amors aquí; ni…

View original post 41 more words

Deixem-ho tot novament, encara que sapiguem que no valdrà per a res

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.