Com veure el futur

Isc a córrer a la platja quan arriben els primers dies de la primavera i em sembla que puc contemplar el futur. Veig madrilenys sobre l’ampla extensió d’arena plana i de dunes. Estan asseguts en cadires i sobre para-sols. No fa sol. No són l’enorme massa d’espanyoles i espanyols que arriben des de la Meseta en estiu. Són la seua simplificació. Per a mi és com veure el futur. I per a ells, encara que no ho puguen saber, encara que ni tan sols ho puguen intuir mínimament, per a ells, també, és com estar al futur. 

Jo residisc a la platja de Gandia en hivern, en hivern només, quan la soledat és total, i la mar és freda, quan u pot ser capaç de percebre la Suprema Soledat. Només els que vivim en platges-fantasmes o en pobles a punt de ser abandonats ho sabem. 

Llavors, com us anava dient, isc a córrer a la platja sobre les nou del matí. M’alce tard  i la temperatura és agradable amb el cel ennuvolat. Comence a trotar cap a Xeraco. No veig turistes. Encara dormen. Ahir a la nit van aprofitar per fer un gintònic. Jo estic esgotat, perquè vaig fer unes cerveses també. Vaig quedar amb Alícia Izquierdo perquè volia que començara a dissenyar un pla per a l’Estiuvers, que és un cicle de poesia que hem creat a Gandia per emfatitzar les zones interiors de  la comarca i retornar la identitat cultural del nostre poble a eixe cor intern que el fa existir i ser, en última instància, real.

Abans de córrer, mentre feia un cafè i un plàtan escoltava amb els auriculars una conferència sobre Aristòtil, Galè i Avicenna, però quan els dits del peu han caigut sobre l’arena, llavors he hagut de deixar-ho estar, i he canviat a un audiollibre que tinc desat al YouTube, un audiollibre d’una novel·la que m’encanta, que m’aporta foc i verí. No revelaré el títol de la novel·la.

Veig l’Auir en la Suprema Soledat, el Mondúver que sembla l’Olimp i veig la mar de color argent moure’s mínimament cap a la terra blaneta. A poc a poc veig figures solitàries com jo poblar els espais buits d’aquesta existència que aviat es convertirà en El Gran Formiguer. 

És llavors quan veig el futur. 

Veig, per exemple un home mirant el mar. Indumentària de turista. Barret de pescador. Samarreta de màniga llarga del Decathlon. Ulleres de sol. Panxeta cervesera. Pantalonets de color rosa. I una expressió entre nostàlgica i possessiva. Està trist i molest per alguna cosa i sap que aquell és El Seu Tros d’Arena.

 Després, veig dos nois de la meua edat. Un xic i una xica. Ella camina davant, amb una expressió rara, apartant-se els cabells de la cara. No es diuen ni una sola paraula. Ell la segueix, va darrere mirant-se els peus, i llavors comprenc perfectament la situació. 

En acabant em trobe una parella amb una xiqueta i juguen a perseguir-se. Veig gossos, homes i dones grans. Tots estan en la seua illa particular, asseguts en parella, en cadires de plàstic mentre miren el mar, o lligen un llibre que pot amb ells i elles i que més tard els fa mirar el mar.

 Tots tenen un grau descontrolat de violència que els consumeix. 

Han arribat ací per fugir, com ho fan els assassins i els polítics. I volen un temps on l’amnèsia siga capaç de desfer tot el que siga possible desfer abans de tornar a la vida del Forat Negre d’on provenen. 

Ara, ací, han arribat,  no a un Nirvana, sinó a un punt on la desaparició els entra pels ulls i els posseeix durant un instant. 

El mar, com l’element simbòlic que ha contingut durant segles el poder de la mort i de la plenitud entra per la imatge del Forat Negre incrustat en les pupil·les i els deixa en eixe estat fantasma que acabe de percebre. 

I després d’haver tornat pel Riu Vaca fins a ma casa em quede ratllat per moments, i veig figures al fons, veig una barca sobre l’arena, com la que tenia el meu pare fa uns anys, quan es podien lligar barques particulars sobre la sorra davant dels apartaments, i veig una senyora que camina igual com camina ma mare quan camina per la platja, però amb trenta anys menys, d’esquenes, amb el mateix cabell que el meu. 

Per un moment pense en si ahir vaig morir mentre dormia, i si ara estic en eixe espai que hi ha al final, i observe els turistes, que tenen també els ulls a punt d’adormir-se.

 Quan passe la senyora, veig, que no és ma mare. Pense en si ara s’ha transformat en una caminadora de Xeraco, o si realment podia veure el futur. Si totes les platges es colonitzen per un motiu tan senzill com el de veure el futur, i eixa Platja Final.

Llavors m’he tret els auriculars i m’he assegut sobre l’arena a escoltar el mar. He obert Telegram i he escrit aquest text.

Sonet del meu Alexandre

Tot es perdrà, va dir aquell robot,
com un xiquet a la vora de l’aigua.
On han anat els ocells del desert?
Aquells falcons que abans eren en gàbies,
sempre iracunds, ara volaran lliures.
Cíborgs de March que miren les estreles.
On anirem? Les bales plenes d’aire.
Beveu el glop que eixugarà l’ampolla,
ompliu de sang el gerro de l’anís.
Jo vaig tenir la història d’Aquil·les
entre les mans. Vaig tenir Babilònia,
la tremolor del món quan és suau.

Tot es perdrà, va dir aquell robot,
com els ocells cíborgs alliberats.

Tavernes, 2022

El plor dels samarucs

Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.

Premi Pare Miret de Beniopa 2019

Poetry Spam, revista de poesia

Fa bon estar aquesta nit. Com aquelles nits que quasi són estiu i són encara part de primavera. Quan el cos em diu, estic bé, dóna’m canya. I he pensat en la revista que alguns poetes cabrons i cabrones tenim entre mans. Tinc la impressió de què tot anirà molt bé amb aquesta revista. Una sensació que havia perdut feia uns mesos i que ara sent en un moment com un petit raig.
No un raig atmosfèric que tot el món pot vore. Sinó, un raig intern que passa dins un túnel d’electricitat que de vegades perd el corrent intern i queda com petrificat. I que funciona durant els anys, com un curtcircuit. I que, també, és la literatura en llengua catalana, diria jo.
Hi ha literatures que han tingut una tempesta visible des de lluny, d’aquelles que ixen en les notícies de molts noticiaris nacionals. No és així en la nostra, diria, la nostra literatura, en la que no hem guanyat encara, ni el més petit espasme de curtcircuit, els actuals poetes menors de Lleida, de Gandia, de Matadepera.
He conegut una considerable quantitat de poetes aquest any. Poetes que de cap manera em meresc, i que en algunes coses es pareixen a mi. Alguns són joves, altres menys joves, però joves, i que es deprimeixen i que beuen cervesa, una cervesa roïníssima en alguns casos. Altres prenen coses molt pitjors, infinitament pitjors diria. I que no moriran al cap de cinquanta anys veient el que ha sigut la seua vida. Moriran abans,perquè fan servir massa vida en la quotidianitat. És una cosa trista i noble. Però més trista que noble.
Poetry Spam, la revista de treballadores precàries i desocupades compta amb un equip estrany i acostumat a patir les inclemències atmosfèriques. I que no sap, ben bé, el funcionament intern de la direcció literària actual, però que ha conegut molts d’aquests joves que consumeixen hamburgueses i cervesa, i tota mena d’aliments prefabricats que farien estirar-se literalment els cabells a molts dels seus contemporanis. Una revista literària, una revista literària en Internet, és un instrument molt patètic, i més encara quan està fet pels individus que acabe d’esmentar. És com una pistola que es carrega amb olives, com en aquell videoclip de Rosalía, o una mà electrònica que subjecta una pistola de joguet, amb una bala enverinada, també.
A pesar de tot, tinc una bona sensació. Potser és perquè encara em considere una persona jove i la manca d’experiència em fa no pensar en la futilitat de totes les coses del meu àmbit. Però, en fi, m’és tot igual. Em referisc als diners, i a la posició social, la qual seria una infàmia pensar en qualsevol literatura. Això és el que, el dia de hui, mentre ultimem la selecció de poemes per al primer número, pense. Assegut en una terrassa, amb una cervesa roïníssima, pensant, en molts dels meus amics i amigues, que m’escriuen amb els millors propòsits,mentre pense en els oratges fastigosos d’aquest estiu vinent, abans que comence la batalla d’spam.

La piscina

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.