un poema de “El jardí trist”

*

Prop dels camps de futbol que hi ha al grau, sempre en el gymnàsiom em quede mirant

uns petits trossos de terra infecunda. Mai foren bancals, no terres importants… no ho sé, tant de bo

hagueren sigut, antigament, els horts on es besaren molts amants de Gandia,

i on els gestos del bes evidenciaren dins la calavera que ara descansa sota el matoll

o sota l’arrel de les cama-rojes, una justa victòria del temps, com un somriure després

de la separació a les estacions de tren, (i potser ella em deia m’agrades quan veus un poc de vi,

i es notava el gest prop de la cara, tot s’havia d’acabar), això ens agrada.

Però és aquest solar una cosa imperfecta i sembla fet per a amors molt distints i molt violents.

Es creua allà una carretera. Creixen ploradors i petits ploradors, maldestrament petites canyes, gespes verinoses, grogues flors.

Son tan sols fragments, la gent els mira, si els mira,

amb una certa pena. Allà viuen com a molt dos o tres pardals

bestioletes a reballades a part de l’invisible formiguer. Viuen de qualsevol manera. No els feu mal, no tenen verí.

Hem fet coses horribles en aquesta vida.

Damunt els blocs de formigó escampats ací, prop d’una caseta de motors,

he pensat en els drogoaddictes del llibre-curtcircuit

com l’esperit d’aquest antiparc, gents malaurades l’habiten.

Està fent-se tard. A quatre potes torne a casa