El plor dels samarucs

Poema guardonat pel premi Pare Miret de Beniopa.

 

Escric des del balcó d’un apartament on veig un tros de mar,
rep cartes d’amics que m’escriuen a Barcelona, les llig,
tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això
puc fer viatges a València i al centre de Gandia.
Queden ja pocs iogurts i poca carn a la nevera,
tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca.
Damunt la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant,
i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons,
sobre la certesa.
Deixe tot el lirisme per a la vesprada
perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries,
i si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,
quan l’ona morta des de l’arena és violeta,
o agafe la meua bicicleta vella i entre pels caminals, cap a Xeresa
a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull les carabasses.
Quan vaig i quan torne travesse el llac del Samaruc
i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor,
i els samarucs ploren i fan bambolles sota l’aigua dels llacs,
a vosaltres vos deixe la meua obra, els dic,
i torne a casa sentint-los, i ja no dic res i no hi ha res a dir
quan ha arribat la nit
i les dents esmolades del monstre
i l’espasa rovellada, enlaire.

 

 

Deixem-ho tot novament, encara que sapiguem que no valdrà per a res

Des del balcó veig la piscina en forma de compresa.
Aquesta terra de nazis.
Tot està sempre en silenci.
T’he vist travessar allà la passarel·la i encara ets àngel.
Els àngels són crema de sol, la pell blanqueta. Ja fa calor.
Fracasse sempre en el recital de versos
i també en la darrera composició, m’és tot igual.
Pense sempre que estic en el balcó de ma casa i mirant.
Es necessari que estigues nua en l’obscuritat?
Has deixat la roba a prop de la piscina fresca
la bassa d’aigua que està sola, perquè este món està finalitzant.
Un vent estrany mai no em deixa descansar.
Ho deixaré tot, i me n’aniré lluny
i sobre una terra blanca
sobre visions de canyes i arbres d’humitat
construiré una barraca
i li diré Camelot
i la faré amb el fang i la fusta de marjals i amb branques
de les palmeres salvatges.
Sobre un llit de fulles tristes m’ajupiré
allà descansaré i mai no tornaré a recordar el biquini
a la vora de la pedra mullada de la piscina.

un poema de “El jardí trist”

*

Prop dels camps de futbol que hi ha al grau, sempre en el gymnàsiom em quede mirant

uns petits trossos de terra infecunda. Mai foren bancals, no terres importants… no ho sé, tant de bo

hagueren sigut, antigament, els horts on es besaren molts amants de Gandia,

i on els gestos del bes evidenciaren dins la calavera que ara descansa sota el matoll

o sota l’arrel de les cama-rojes, una justa victòria del temps, com un somriure després

de la separació a les estacions de tren, (i potser ella em deia m’agrades quan veus un poc de vi,

i es notava el gest prop de la cara, tot s’havia d’acabar), això ens agrada.

Però és aquest solar una cosa imperfecta i sembla fet per a amors molt distints i molt violents.

Es creua allà una carretera. Creixen ploradors i petits ploradors, maldestrament petites canyes, gespes verinoses, grogues flors.

Son tan sols fragments, la gent els mira, si els mira,

amb una certa pena. Allà viuen com a molt dos o tres pardals

bestioletes a reballades a part de l’invisible formiguer. Viuen de qualsevol manera. No els feu mal, no tenen verí.

Hem fet coses horribles en aquesta vida.

Damunt els blocs de formigó escampats ací, prop d’una caseta de motors,

he pensat en els drogoaddictes del llibre-curtcircuit

com l’esperit d’aquest antiparc, gents malaurades l’habiten.

Està fent-se tard. A quatre potes torne a casa